dimarts, 31 de maig de 2016

Llibres i rotació: trinxar o no trinxar

És un debat recurrent. La llei permet a les editorials destruir estocs de llibres tres anys després de la seva edició. Algunes editorials, en conseqüència, emprenen la destrucció d’exemplars quan han passat exactament 36 mesos des del seu llançament. Els autors reben aleshores una carta glacial on entre eufemismes i justificacions se’ls notifica la destrucció dels seus llibres. La major part aguanten el cop estoicament, en silenci, sabedors que el seu mal no vol soroll: els èxits de vendes no es trinxen. De tant en tant, algun autor trenca el silenci i decideix donar publicitat al seu disgust. I aleshores vénen els escarafalls: tots ens esquincem les vestidures, reneguem dels malvats editors i maleïm la dictadura del capital. Quan ens cansem d’esquinçar-nos les vestidures, de renegar dels malvats editors i de maleir la dictadura del capital, tornem a les nostres coses fins que un any més tard un altre escriptor torna a obrir el debat. I així anem fent…

Qui això escriu és un petit editor que està pagant entre 3,25 i 4,5 euros per palet al mes pel magatzem dels seus estocs editorials. Entre aquests estocs hi ha llibres que en els últims cinc anys no han tingut cap moviment: amb els exemplars que en té el distribuïdor n’hi ha de sobres per alimentar el mercat durant anys. La política de Fragmenta Editorial és, tanmateix, no destruir exemplars no defectuosos. No n’hem destruït ni un en els nou anys que fa que existim. Entenem que és un servei a la cultura garantir que els llibres continuïn al mercat quan ja no són novetat. La destrucció de llibres xoca amb el necessari respecte a l’autor, a la societat que ha subvencionat el llibre (si és el cas) i als destinataris de la tasca editorial (el públic lector). I, tanmateix, no trinxar té uns costos, uns costos que els editors que hem decidit no trinxar llibres estem assumint en exclusiva. I el resultat de carregar aquests costos a les espatlles dels editors sense cap mena de contrapartida dóna un resultat previsible: els editors que prioritzen el servei a la cultura es desdineren per no trinxar, i els que prioritzen el compte de resultats, trinxen. Jo estic ara entre els primers, però no tinc vocació d’heroi i també he de fer quadrar el compte de resultats de l’empresa que administro. Potser arribarà un dia en què no trinxar els llibres més antics serà un luxe que no em podré permetre. En lloc de fer tants escarafalls, doncs, ¿no caldria buscar la manera de descarregar els editors d’aquesta responsabilitat exclusiva?

El problema de la descatalogació de llibres s’ha de posar en relació amb la tendència creixent de la cadena del llibre i del públic lector a prioritzar les novetats i preterir el llibre de fons. Fa temps que les llibreries han deixat de ser espais amb prestatgeries carregades de llibres fins al sostre. La novetat s’imposa. Els llibreters ho justifiquen defensant un model de llibreria com a lloc on «passen coses» i no només on «es venen productes». Les llibreries avui no volen ser magatzems de llibres, sinó centres culturals que exerceixen de prescriptors. És un plantejament que d’entrada comparteixo, però em reca el llençol que hem perdut en aquesta bugada: el llibre de fons!

Fa uns anys, l’Institut Català de les Empreses Culturals (aleshores de les Indústries Culturals) convocava uns ajuts a la promoció, uns ajuts que permetien concorre-hi amb propostes de promoció que no excloïen el llibre de fons. Avui, aquests ajuts han desaparegut, substituïts pel fet que els ajuts reintegrables a l’edició poden incloure despeses de promoció. Però esclar: els ajuts a l’edició són ajuts a novetats. Per tant, ja no hi ha ajuts a la promoció de llibres que no siguin novetat. A la premsa també li costa molt, moltíssim, referir-se a llibres que no siguin novetat. El que fa per exemple Ramon Colom a Millennium, que és exhibir llibres dels autors que convida encara que no siguin novetats, és un acte gairebé extravagant en els mitjans de comunicació. El que no és novetat no existeix.

Des de Fragmenta en alguna ocasió hem organitzat algun acte vinculat a un llibre que no és novetat. La resposta acostuma a ser decebedora. La gent que ve a un acte relacionat amb un llibre que va sortir fa uns anys, ¿disposa ja d’aquell llibre? ¿Tothom l’ha llegit ja? En absolut. ¿El llibre està desactualitzat? En absolut. El llibre ni el té tothom a qui li interessa ni ha deixat de tenir interès, però el seu públic potencial es resisteix a comprar-lo: no és novetat.

I, tanmateix, seguim havent de comprar llibres de fons. I més d'un cop m'he trobat amb la dificultat de trobar al mercat llibres de fons de fa deu, quinze, vint anys, que s'han descatalogat no per exhauriment natural, sinó per destrucció d'estocs.

No volem que les editorials trinxin llibres, però ningú sembla gaire disposat a pagar la factura del magatzem. ¿Com ho resolem? Criticar els pèrfids editors serveix de poc. La solució idònia a llarg termini seria un canvi de mentalitat amb relació al llibre de fons, canvi en què s’hauria de comprometre tota la cadena del llibre: editors, distribuïdors, llibreters, periodistes, crítics i lectors. Però això probablement ens situa en la poesia de l’ideal. Si baixem a la prosa de la vida real, proposo un primer pas, factible i que no costa diners: les administracions públiques que concedeixen ajuts (fonamentalment la Dirección General del Libro del Ministerio de Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya) podrien prioritzar, a l’hora de concedir ajuts, les editorials que no descataloguen els seus llibres. És una qüestió de bona gestió: «¿Vols ajuts per publicar? No destrueixis els llibres que has publicat fins ara i per als quals et vaig ajudar abans d’ahir!» Deu punts addicionals en prioritzar les sol·licituds per a les propostes d’edició que presentin les editorials que no trinxen poden ser un bon incentiu econòmic per perseverar. Brindo gratuïtament aquesta idea als responsables de les polítiques públiques de suport a l’edició de llibres. Que s’obri el debat!


Publicat a Núvol (31-5-2016)

dilluns, 18 de gener de 2016

I ara, ¿què en farem, de la Sagrada Família?

Façana de la Passió de la Sagrada Família, de Josep Maria Subirachs


Llegeixo a l'ARA que l'arquebisbat de Barcelona ha prohibit a mossèn Lluís Bonet conduir visites espirituals a la Sagrada Família.

No conec personalment mossèn Lluís Bonet. Sé que fa molts anys que és el rector de la parròquia que hi ha a la cripta de la basílica, i em consta el seu entusiasme per tot el que fa referència al temple de Gaudí, entusiasme reforçat sens dubte pels vincles de la seva família amb el temple. Em sembla que si hi ha algú que pastoralment té alguna cosa a fer a la Sagrada Família és mossèn Lluís Bonet. Un dels últims cops que he estat a la Sagrada Família (no recordo si va ser quan hi vaig acompanyar la psicoanalista Marie Balmary o quan hi vaig dur l'egiptòleg Jan Assmann) el vaig veure mostrant-la a un grup de fidels. Ho vaig trobar la cosa més normal del món. Gairebé una obvietat. Ara, el bisbat li prohibeix continuar-ho fent.

La notícia és, però, coherent amb la política de l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach a la Sagrada Família. Al gener del 2011, pocs dies després de la consagració del temple per Benet XVI, vaig publicar aquest article a Foc Nou:
Sobre la basílica de la Sagrada Família s’han dit moltes coses. Se’ns ha parlat de la fe de Gaudí. De la simbologia de cada pedra. De l’atri dels gentils. Dels retaules oberts a la ciutat. De la consagració. Del papa. De les monges de l’altar. De tot i de res. Però ningú no s’enfronta a la pregunta clau: i ara, ¿què en farem?
¿Què farem de la Sagrada Família? Se suposa que l’Església no construeix parcs temàtics, sinó esglésies. Se suposa que la solemne consagració papal es feia per remarcar el caràcter religiós de la construcció, no pas ad maiorem gloriam de l’arquebisbe de torn. Se suposa que tots els esforços que han fet nombroses generacions de catalans i japonesos per alçar la basílica tenen alguna cosa a veure amb les necessitats pastorals de la ciutat. ¿O no? 
De moment, l’únic que sabem és que la consagració no ha canviat res. La parròquia de la Sagrada Família continua estant amagada a la cripta, amb una dinàmica independent de la nau, que no en depèn. La Sagrada Família en si no és una parròquia, i per tant no té rector ni comunitat. Però tampoc no és una catedral, i per tant no té canonges. Però és que sembla que ni tan sols no sigui una església, perquè no té horari de misses. ¿Què és, pastoralment parlant, la Sagrada Família? ¿Quin projecte eclesial hi ha al darrere? ¿Què en farem, a partir d’ara? ¿Per què l’hem consagrada? ¿Per què la volem, més enllà d’atraure el turisme de postal?  
Simptomàticament, la web oficial de la Sagrada Família (www.sagradafamilia.cat) només parla de tarifes, visites guiades, donatius, serveis educatius, Gaudí, història, simbologia, arquitectura… La pastoral no existeix. Ni en projecte. També molt simptomàticament, en l’última versió (actualitzada el 17-12-2010) de la Guia de l’Església disponible a la web de l’arquebisbat la basílica de la Sagrada Família no existeix. Literalment: no existeix. És evident que la Sagrada Família constitueix en si mateixa un enorme esdeveniment cultural, però no cultual. Em pregunto si “para este viaje hacían falta tantas alforjas”.

No vaig ser l'únic a criticar aquesta situació. El pare Hilari Raguer va escriure amb maldat montserratina que el temple expiatori havia sigut convertit en un temple recaptatori. El cas és que han passat 5 anys des d'aquestes crítiques, però la falta de projecte pastoral a la Sagrada Família no ha fet sinó consolidar-se. El cardenal Lluís Martínez Sistach ha boicotejat sistemàticament la major part d'iniciatives i propostes que tant des del mateix patronat com des d'altres instàncies eclesials i des de la societat civil s'han fet per dotar el temple de continguts que vagin més enllà del que es fa actualment, que no és més que l'explotació d'un parc temàtic. No sabem què farà el nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, que certament té ara l'oportunitat de canviar les coses.

Algú pot pensar que això és una qüestió irrellevant, una qüestió interna dels catòlics. No és cert. El cristianisme existeix per aportar alguna cosa a la humanitat. Per recordar-nos que no som només cèl·lules en moviment. Si li hem permès a l'Església catòlica modificar l'sky line de la ciutat, ho hem fet perquè li hem reconegut una capacitat per generar espais que afavoreixin el cultiu de l'espiritualitat. No perquè ens converteixi la ciutat en un parc temàtic. L'Església, amb la Sagrada Família, ha perdut el nord.


Reproduït a Núvol.

divendres, 21 d’agost de 2015

Mor Frederic Bassó

Frederic Bassó l'any 1964 (foto inèdita)


Ahir, als vuitanta-cinc anys, va morir Frederic Bassó, una persona molt destacada en el catolicisme català postconciliar.

Havia nascut a Cornellà l'any 1930. Ordenat sacerdot el 1954, se secularitzà el 1977. Era llicenciat en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i en Belles Arts per l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Va ser consiliari de l’Escola Talitha i de l’Agrupament Escolta Mossèn Batlle, i va exercir serveis pastorals a diverses parròquies. L’any 1969 organitzà el Servei de Catequesi del Sector Pastoral de Sant Gervasi, reconvertit el 1987 en Servei de Catequesi de la fundació canònica Formació Cristiana Permanent Mossèn Manuel Bonet, del qual va ser director des del primer dia i fins al 2005. És autor d’un gran nombre de llibres de text de religió i de material per a la catequesi infantil. Entre els seus llibres destaquen les Narracions de la Bíblia (12 volums a La Galera) i L’Evangeli de cada diumenge (3 volums a Claret), així com Cristianisme i Il·lustració: conflicte obert (Claret), Premi Francesc Eiximenis 1986.

L'any 2005, amb motiu de la seva jubilació, li fou tributat un homenatge que va deixar un instrument perdurable: el llibre Frederic Bassó, mestre de catequistes, a cura d'Inês Castel-Branco i Ignasi Moreta (Mediterrània). En aquell llibre vam aplegar set textos de Frederic Bassó, una entrevista a ell, una antologia de dibuixos seus, i vint-i-tres textos d'homenatge escrits per col·laboradors, deixebles i amics. El 2009, Bassó va rebre el premi Mn. Vidal i Aunós promogut per Església Plural.

Frederic Bassó (foto inèdita)

Frederic Bassó, a la foto publicada a la solapa del llibre
Frederic Bassó, mestre de catequistes



Transcric a continuació el text que li vaig dedicar jo en el llibre Frederic Bassó, mestre de catequistes:


Conduït per l'Esperit

Dec molt a Frederic Bassó. Quan el 1996 vaig començar a fer de catequista a la parròquia de Sant Ildefons, el curs d’introducció a la catequesi i les sessions de formació mensuals van ser per mi l’obertura a una manera de veure la religió que em va marcar profundament. A més, la formació que transmet Bassó no arriba només pels materials que elabora, sinó també pel testimoni que constitueix la seva actuació. Sense desanimar-se mai per la falta de motivació de pares i nens o per l’escassetat de catequistes, Frederic Bassó és un model de tenacitat, de treball quotidià, d’humilitat, d’esperit de servei... És impressionant constatar que, al costat dels coneixements teològics imaginables en una persona amb la seva trajectòria, Bassó s’hagi preocupat per documentar-se a fons en àrees que en principi li eren més allunyades, però que ell ha sabut veure que eren imprescindibles per a una bona catequesi: la psicologia de l’infant, la pedagogia, les ciències de la natura, la història de les religions... Tota aquesta tasca ha fet de Bassó un exceŀlent teòric —d’una claredat envejable a l’hora de presentar qualsevol tema— i un magnífic home d’acció.

Frederic Bassó, amb les seves virtuts i les seves limitacions, és —com tothom— fruit del seu temps. Però si se’l compara amb altres persones de la seva generació, és fàcil adonar-se que en ell no hi ha nostàlgies ni obsessions pel passat. Jo, que vaig néixer el 1980 i que, per tant, no he patit els despropòsits del nacionalcatolicisme ni els estralls de la pietat preconciliar, he sentit parlar tant d’aquelles formes de religiositat per part dels membres de la generació de Bassó que gairebé he incorporat al meu repertori de records les misses en llatí i els sermons tenebrosos contra l’infern. En canvi, és una autèntica prova de treball pastoral constant i de contacte amb la realitat del present el fet que Frederic Bassó sigui diferent dels seus companys de batalles. No és que no aŀludeixi als estralls del passat, sinó que en ell la pars construens sempre li ocupa més temps que la pars destruens: Bassó viu en el present, i el que li preocupa és transmetre la fe avui, als nens d’avui, amb els catequistes d’avui. I, per tant, no li interessa tant passar comptes amb els fantasmes del seu passat sinó treballar a fons amb propostes positives i de futur.

I una darrera nota. Un dia, comentant una conferència en la qual havíem coincidit, tots dos vam constatar que trobàvem alguna cosa a faltar en el que havien dit els ponents. El Frederic va expressar aquella mancança molt millor que jo: «No han parlat de l’Esperit Sant, que és el moll de l’os de la fe, el més important de tot. La gent sempre s’oblida de l’Esperit Sant.» El treball continuat, tenaç i clarivident de Frederic Bassó en la transmissió de la fe és fruit —n’estic convençut— d’haver-se deixat conduir per l’Esperit.


Amb el bisbe Modrego (foto inèdita)


Parlant amb un nen (foto inèdita)


La visitació a Elisabet vista per Frederic Bassó,
que va renovar la iconografia cristiana per a infants

Jesús predicant a les multituds (Frederic Bassó)

L'expulsió dels mercaders del Temple (Frederic Bassó)



divendres, 5 de juny de 2015

Facebook a l'aula



Ho confesso: jo era dels enemics de tot això. L’obsessió per la digitalització de les aules, per les noves tecnologies en l’aprenentatge, per l’«aprendre a aprendre» i per tots els dogmes de certa pedagogia d’avui, m’irritava enormement. Tanmateix, fa uns dies vaig fer la prova. I, de moment, el resultat em sembla prou positiu. M’explico.

Aquest trimestre estic impartint les classes plenàries de Literatura Catalana, una assignatura obligatòria per als alumnes de segon d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra; l’assignatura és cursada també per molts estudiants de periodisme. A diferència dels anys anteriors, enguany imparteixo les plenàries de tots els grups i, a més, ho faig d’acord amb un pla docent que vaig tenir l’oportunitat de refer a fons. Per tot plegat, aquest any m’he sentit més motivat que mai a l’hora d’impartir l’assignatura. En aquest context, fa poc més d’una setmana vaig decidir crear un grup de Facebook obert per facilitar la comunicació amb els estudiants. La idea era donar un ús educatiu a una xarxa social que acostumem a vincular a una altra mena d’activitats. L’objectiu: compartir materials amb agilitat i estimular el debat i l’intercanvi al voltant de la temàtica del curs.

El grup compta ja amb més d’un centenar de membres. En tot moment l’he presentat com una eina complementària, no pas obligatòria. La informació rellevant continuo donant-la a través de l’Aula Global oficial del curs. Una de les preguntes que em faig, i que vaig debatre amb els estudiants el dia que els vaig presentar l’eina, és si es pot plantejar la pertinença a un grup de Facebook com a obligatòria per seguir l’assignatura. Argument per no fer-ho: respectar la llibertat de qui no vol ser a Facebook o no vol fer-ne un ús acadèmic. Argument per fer-ho: evitar la «bretxa digital» que s’estableix de facto si l’eina no és obligatòria, ja que aleshores una part del grup té accés a una dinàmica comunicativa de la qual una altra part del grup està exclosa.

El valor afegit fonamental en l’ús de Facebook a l’assignatura és que permet compartir amb els estudiants continguts que considero interessants per a la temàtica (enllaços a articles acadèmics, a webs d’interès, a materials de consulta, a activitats, etc.) i fer-ho amb la màxima agilitat. L’Aula Global Moodle té per als estudiants una navegació poc «amable» (a diferència del Termcat, prefereixo traduir friendly per ‘amable’ en lloc de fer-ho pel calc ‘amigable’), i per als docents, un sistema de càrrega de continguts molt feixuc (tot i que em consta que la nova versió que s’implementarà l’any vinent millora sensiblement l’actual en aquests aspectes). Fa uns dies, a classe, en debatre entre tots l’ús de Facebook, una estudiant em reconeixia el següent: «Entro molt més a Facebook que a l’Aula Global.» Penso que una frase com aquesta l’hauríem de tenir molt present tots plegats...

Una estudiant em deia que tots els continguts que es pengen a Facebook es podrien posar a l’Aula Global. Penso que sí en teoria, però no a la pràctica. Alguns exemples reals:

1. Fa un parell de setmanes, vam treballar a classe la «Cançó de passar cantant» de Sagarra. A tres estudiants el poema els va agradar tant que hi van posar música, el van interpretar amb guitarra, piano i veu, van enregistrar la interpretació i van penjar-ne el vídeo corresponent al grup de Facebook. ¿Ho haurien compartit a l’Aula Global? Intueixo que no. És més: potser l’estímul per enregistrar-ho en vídeo va ser precisament l’existència d’un grup de Facebook de l’assignatura on poder-lo compartir.

2. El 26 de maig va morir el poeta català en llengua castellana Jesús Lizano. La seva obra no entra dins l’assignatura (entenem per literatura catalana l’escrita en català), i a l’Aula Global no hi hauria fet cap referència. Tanmateix, l’existència del grup de Facebook em va dur, espontàniament, a homenatjar Lizano oferint un poema seu i l’enllaç a un vídeo en què el recitava. És una manera de posar l’assignatura en continuïtat amb el que succeeix en la vida cultural del país, encara que sigui sortint del marc disciplinari que li és propi. En aquest sentit, Facebook facilita la interdisciplinarietat i la interacció universitat/ciutat, i totes dues coses em semblen positives.

3. Aquests dies estem treballant Espriu. I fa dos dies, una estudiant va penjar al grup un text de Narcís Comadira en què qualificava Espriu d’avorrit. L'estudiant hi afegia, per suscitar el debat: «Opinions a favor o en contra?»

4. Ahir mateix, una estudiant llegeix al diari Ara un article de Carles Riba recuperat per Josep Maria Casasús i s’adona que el contingut té a veure amb un dels temes de l’assignatura. Automàticament, en fa una foto i la comparteix amb el grup via Facebook. Ho hauria fet a través d’un fòrum de l’Aula Global? Temo que no.

A part d’aquest tipus de continguts, que difícilment tindrien cabuda a l’Aula Global, també hi he penjat continguts que sí que podrien ser sense problemes a l’espai virtual oficial de l’assignatura: articles acadèmics d’accés obert, recomanacions bibliogràfiques concretes, consells sobre els treballs que han de realitzar els estudiants, anunci d’una activitat organitzada dins l’assignatura, etc. Un dels avantatges de Facebook és que permet combinar continguts molt acadèmics i altres que ho són menys. Això obliga els estudiants a diferenciar entre continguts de primer ordre i continguts de segon o tercer ordre, cosa que, d’altra banda, estan habituats a fer: amb xarxes socials o sense, els estudiants fan cerques a Google i hi troben continguts molt desiguals relacionats amb qualsevol tema, i bé van aprenent (¡o així ho espero!) a distingir entre la lleugeresa d’un apunt en un blog i el rigor d’un article acadèmic.

Una cosa que constato és que Facebook facilita, fins i tot en el docent, l’ús d’un registre lingüístic més col·loquial que l’habitual en un context acadèmic. Quan m’adreço als estudiants a través d’un correu electrònic o un text penjat a l’Aula Global, el grau de formalitat amb què escric és elevat. Quan ho faig a Facebook, el grau de formalitat baixa. Evidentment, no oblido en cap moment que sóc el docent de l’assignatura i que això obliga a mantenir un to (¡sóc enemic declarat del model «professor col·lega»!), però és cert que em permeto alguna llicència que no em permetria en altres mitjans també digitals. Això em fa pensar fins a quin punt el mitjà condiciona l’escriptura. Confesso que em sabria greu que l’ús de Facebook per part del professorat dugués a una rebaixa excessiva del registre amb què els professors s’adrecen als estudiants, i això és un tema que crec que també cal posar sobre la taula.

Sigui com sigui, aquesta última setmana el meu escepticisme davant la pressió per la innovació docent s'ha temperat de manera notable...



dimecres, 11 de febrer de 2015

El meu Jaume Vallcorba


Els articles i comentaris publicats amb motiu de la mort de Jaume Vallcorba van centrar-se fonamentalment en la dimensió de Vallcorba com a editor. I van fer bé, perquè certament la seva aportació més rellevant a la cultura la va fer en la seva tasca com a editor de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado. Però al costat del Vallcorba editor hi ha també el Vallcorba autor (com a poeta i com a erudit), el Vallcorba dissenyador, el Vallcorba conversador, el Vallcorba melòman, el Vallcorba contracultural…, i el Vallcorba professor. Són dimensions que val la pena destacar, perquè en elles hi retrobem també l’excel·lència que caracteritzava l’editor.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
Vaig conèixer Jaume Vallcorba el 2 d’abril del 2002. Jo era estudiant d’últim curs de la llicenciatura en humanitats d’aquesta casa, i m’havia matriculat a una assignatura que si no m’erro era el primer any que s’oferia, i que s’anomenava «Períodes i moviments literaris». Impartida per Jaume Vallcorba en una aula d’aquest mateix edifici on ens trobem, una de les aules en forma de parlament que són visibles a través de la gran façana de vidre del pati, i que crec que havíem estrenat l’any anterior, aquell any l’assignatura es va centrar en les avantguardes europees. Jo m’hi havia matriculat pel professor més que pel tema (jo acostumava a triar les optatives pel professor), perquè admirava Jaume Vallcorba des de molt abans de conèixer-lo.


No sabria dir si el punt de gravetat d’aquell curs sobre les avantguardes es trobava en la literatura o en l’art. I això és una prova més de l’amplitud d’interessos intel·lectuals de Vallcorba i del seu ple encaix en uns estudis interdisciplinaris com els d’humanitats. Les avantguardes potser no són el fenomen estètic que a mi personalment més m’interessa. I, amb tot, aquella assignatura és una de les que vaig gaudir més d’entre les que vaig cursar en aquesta casa. Perquè Vallcorba, diguem-ho clarament perquè quedi dit —perquè això no s’ha dit amb prou contundència—, era un professor brillant, de la mateixa manera que era un conversador brillant. Brillant perquè posava en joc, amb habilitat, una sèrie de recursos que li donaven molt bon resultat. En citaré alguns:


1. La barreja deliberada d’informacions fonamentals amb altres de segon ordre, anecdòtiques, que ajuden a mantenir l’atenció de l’auditori. En això, Vallcorba era molt hàbil, perquè aconseguia captivar-nos amb detalls de la petite histoire que ens atansaven a allò que ens volia transmetre. Una mostra del que estic dient: la primera frase que tinc anotada als meus apunts del curs, i que per tant devia ser de les primeres coses que ens va dir aquell 2 d’abril del 2002, és la següent: «Max Jacob i Picasso compartien llit. Picasso hi dormia de dia, i Jacob, de nit.» I no es tractava d’una simple anècdota: Vallcorba establia una diferenciació molt clara entre els que beuen absenta i els que beuen vi, és a dir, entre els animals nocturns i els diürns. I d’aquí en sortia el comentari sobre les aus en la literatura de tradició europea: l’alosa canta de dia (des de l’època dels trobadors és l’ocell que anuncia la separació dels amants) i el rossinyol canta de nit. Per això, els «pájaros, cabrones» del poema «Albada» de Jaime Gil de Biedma no podien ser sinó aloses. Ja ho veuen, tota una lliçó d’estètica a partir del llit compartit per Max Jacob i Picasso.

2. Ambició en els continguts. L’assignatura era sobre les avantguardes, però això el duia a lliçons d’abast molt més ampli. Per exemple, explicant-nos que les avantguardes pretenien fer tabula rasa del passat, ens deia que això estrictament no va ser així, perquè en literatura dels micènics als romàntics hi ha continuïtat, sense ruptures, i dels romàntics ençà hi ha també continuïtat sense ruptures; la literatura, ens deia, se sustenta en literatura. Amb afirmacions d’aquesta mena, un tenia la sensació, al llarg de tot el curs, d’estar assistint a una classe magistral d’altíssim nivell.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
3. Gust per manifestar criteris discordants amb el consens crític. Recordo per exemple, d’aquell primer dia de classe, l’arrencada sorprenent d’una frase: «Hi ha un poeta català molt menor, molt menor, molt menor, Joan Salvat-Papasseit, que…» Suposo que molts no li perdonarien aquest judici, però el fet és que Vallcorba no tenia cap escrúpol a l’hora de discrepar dels cànons establerts. El meu oncle Jordi Moreta, alumne del primer Vallcorba a la Universitat de Barcelona, m’havia explicat que, en una ocasió, Vallcorba reflexionava a classe sobre la inadequació de la imatge romàntica del poeta que escriu arravatat al dictat de les muses, i mentre ponderava l’esforç, el treball dels versos, la refosa, etc., un estudiant el va interrompre dient: «Doncs Salvador Espriu va escriure l’“Assaig de càntic en el temple” d’una tirada.» Resposta del professor Vallcorba: «Sí,  ¡i així li va sortir!» Jo no sé si estic del tot d’acord amb el sever judici que revela aquest comentari, però m’entusiasma aquesta gosadia per jutjar amb criteri propi sobre valors establerts. També recordo que al curs sobre les avantguardes Vallcorba estava obsedit per dir-nos que Picasso, que ell tant admirava, havia fracassat amb «Les demoiselles d’Avignon». El primer cop que ens en va parlar ho va fer en aquests termes: «El 1907 Picasso fa un quadre dolent, mal fet, inacabat, “Les demoiselles d’Avignon”.» Uns dies més tard ens deia: «“Les senyoretes del carrer Avinyó” és un quadre molt dolent que abusa de la màscara africana. És un quadre inacabat, Picasso no sabia què fer-ne. És un quadre despistat, d’un pintor que no sap què ha de fer.» No era l’únic Picasso desmitificat per Vallcorba; un dia ens va dir: «El Guernica no és un quadre: és un pòster; bastant graciós, però pòster.»

4. Ús d’una llengua exquisida. Vallcorba, fill del noucentisme i de l’avantguarda (dues tradicions que ell no veia diferenciades), parlava amb fluïdesa i naturalitat un català molt acurat, lèxicament ric i gramaticalment impecable. Recordo que em va cridar l’atenció que espontàniament avantposés el pronom reflexiu al verb en construccions imperatives del tipus: «Es posin drets», cosa que jo havia vist escrit —en Pla, per exemple—, però que no havia sentit mai a ningú. Vallcorba ho deia sense cap mena d’afectació.

5. Gust per les digressions. Vallcorba tenia una fórmula pròpia per interrompre el fil del seu discurs amb una digressió: l’expressió «Ja que hi som». Amb alguns companys ens en rèiem una mica, perquè la feia anar amb autèntica generositat. Però ara m’adono que era una hàbil estratègia per fer anar el discurs cap a on li interessava amb el pretext d’una tènue connexió amb el tema de què estava tractant.

En una ocasió, vam demanar a Vallcorba que dediqués una classe a parlar-nos de la seva feina com a editor. Hi va accedir de seguida. I recordo perfectament la passió amb què Vallcorba ens parlava de la seva feina, remarcant la importància de controlar fins a l’últim guionet del text i explicant-nos que l’editor pot estar al matí parlant amb un premi Nobel i a la tarda carregant caixes de llibres en el seu cotxe particular per anar a presentar un llibre en un indret remot, sense que li caiguin els anells.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez 
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
Sobre el Vallcorba editor m’agradaria apuntar només un fet: el rigor formal de Vallcorba en la cura de les edicions no ha beneficiat únicament els llibres publicats pels seus segells editorials, sinó que ha tingut una enorme influència en molts editors, i crec que especialment en els petits. Ho va subratllar fa uns mesos l’amic i col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, quan deia que la tristor i sensació de buit que deixava la mort de Vallcorba es veia en certa mesura pal·liada per la sensació que el seu model ha estat seguit per molts editors de la generació següent. Si em permeten parlar en primera persona, ja que les coses viscudes són les que puc explicar amb més coneixement de causa, voldria subratllar el fet que, quan Inês Castel-Branco i jo mateix, l’any 2007, vam crear Fragmenta Editorial, el nostre gran referent en qüestions tipogràfiques i de disseny va ser indubtablement Jaume Vallcorba. Recordo molt bé que, al començament, quan topàvem amb un problema tipogràfic, el que fèiem era documentar-nos en els llibres de tipografia que teníem a l’abast i mirar «com ho fa en Vallcorba», i només si no trobàvem solució al nostre problema ni en els teòrics ni en l’exemple pràctic d’en Vallcorba, consultàvem directament el savi tipògraf Josep Maria Pujol, també prematurament desaparegut. Naturalment, no sempre coincidíem al cent per cent amb la solució Vallcorba, però el que feia Vallcorba era sempre un punt de referència obligat. Era, i continua sent, el referent per antonomàsia.

Per acabar, m’agradaria assenyalar un tret que sempre vaig valorar molt de Jaume Vallcorba. Un editor exquisit i refinat com ell era, amic de personalitats molt destacades del món de les lletres i les arts, ens tractava als joves amb una gran consideració. Després de les classes de l’any 2002 que he esmentat, durant uns anys vaig tractar poc Vallcorba: com a becari vaig col·laborar amb ell en alguna vigilància d’examen, ell va ser membre del tribunal que va jutjar la meva tesina (va ser, fora de tres o quatre classes, el seu últim acte acadèmic abans de deixar la universitat), vaig ser un parell de cops a casa seva, i poc més. Però des del 2007, ja com a editor de Fragmenta, vaig tenir ocasió de tractar Vallcorba amb més assiduïtat. Va venir un dia a sopar a casa nostra, em vaig reunir amb ell al seu despatx diverses vegades, parlàvem per telèfon de tant en tant…, i sempre em vaig sentir tractat per ell amb una consideració extraordinària. I sé que no ho feia només amb mi. Li agradava molt parlar i escoltar-se, és cert, però puc donar fe que també sabia escoltar. En matèria religiosa, per exemple, les seves posicions eren probablement més tradicionals que les meves, però li agradava molt conèixer el meu punt de vista, i l’escoltava amb autèntic respecte. Recordo, per exemple, que l’endemà de l’elecció del nou papa vam parlar per telèfon no sé a propòsit de què, i em va acabar demanant una anàlisi d’urgència sobre els signes del nou pontificat, anàlisi que va escoltar amb gran atenció. Sospito, però, «ja que hi som», que Vallcorba era més de Ratzinger que de Bergoglio…

En un món intel·lectual on tants esnobs et perdonen la vida, la consideració amb què Vallcorba ens tractava als que érem molt més joves que ell constitueix per mi una autèntica lliçó d’humanitat. Una lliçó semblant a la que ens va donar el dia que, a classe, ens deia que ser editor també vol dir estar disposat a carregar caixes per anar a vendre llibres al poble més remot. Els confesso que de vegades, quan carrego caixes per a una presentació, m’imagino Jaume Vallcorba parlant al matí amb Imre Kertész i anant a la tarda a omplir el seu cotxe amb volums de Quaderns Crema o Acantilado, i m’envaeix aleshores una serenitat que penso que té a veure amb el sentiment d’una mena de reconciliació pràctica entre tasca intel·lectual i tasca manual. Potser és la humilitat dels autènticament grans. Una lliçó, una més, de Jaume Vallcorba.

Rafael Argullol, Josep M. Castellà, Ignasi Moreta, Javier Aparicio
Emilio Suárez de la Torre (Foto: Universitat Pompeu Fabra)

Intervenció pronunciada el dimarts 10 de febrer, a la sala de graus Albert Calsamiglia del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, en el curs de l'acte acadèmic en memòria del professor i editor Jaume Vallcorba. Va obrir l'acte Josep Maria Castellà, degà de la Facultat d’Humanitats de la UPF. A més de la meva intervenció, van intervenir en l'acte Javier Aparicio Maydeu, delegat de Cultura de la UPF; Rafael Argullol, catedràtic del Departament d’Humanitats de la UPF; i Emilio Suárez de la Torre, director del Departament d’Humanitats de la UPF. Va cloure l'acte Javier Aparicio en nom del rector de la UPF Jaume Casals.

(En castellà, aquí)
(Crònica de l'acte a la web de la UPF, aquí)

dimarts, 1 de juliol de 2014

Algunes lliçons de Jaume Vallcorba

Jaume Vallcorba / Foto: Quique García / El Mundo


Avui, Jaume Vallcorba ha clausurat el curs del màster d’Edició de l’IDEC que dirigeixen eficaçment, des de fa dinou anys, Javier Aparicio i Dolors Oller. Absent per malaltia, la seva lliçó de clausura ha estat llegida per Sandra Ollo.

Vallcorba ha parlat de llibres. De llibres que tenen tacte, que tenen història. Ha evocat la seva biblioteca particular, que conté llibres llegits en la infantesa, llegits fa trenta estius, llegits ahir o abans d’ahir… Llibres impregnats de taques de vi o de cafè, subratllats (¡sempre a llapis!), marcats pel rastre de lectures antigues o recents. Lector infatigable, Vallcorba ha evocat com la relectura d’un llibre li permet no tan sols rellegir, sinó també rellegir-se, perquè els llibres mantenen les anotacions de les primeres lectures, amb les quals el (re)lector d’avui no sempre està d’acord. La biblioteca personal és no solament el diàleg amb els difunts (Quevedo), sinó també el diàleg amb un mateix a través dels anys i les relectures.

Una editorial constitueix, per als llibres, una mena de marc (per cert, en un llibre il·luminador de Quaderns Crema, El contorn del poema, Pere Ballart ofereix una deliciosa reflexió sobre el marc), de clima comú, d’«aire de família». Vallcorba ha parlat del diàleg que els llibres estableixen entre ells quan formen part d’un mateix catàleg editorial. Els clàssics i els contemporanis es barregen sàviament en els catàlegs de Quaderns Crema i Acantilado: gosaria dir que els antics i els moderns sostenen no pas una querella, sinó un diàleg cordial.

La feina de l’editor, ha dit Vallcorba, ha de ser feta amb amor, però també amb discreció. La forma ha de ser transparent. No ho és quan falla (l’errata que enlletgeix la pàgina) o quan vol cridar l’atenció sobre si mateixa (ha donat l’exemple, claríssim, de determinades lligadures tipogràfiques). El bon tipògraf, però, sap que la seva funció és la de servir el lector, no pas la de posar el lector al seu servei exhibint un repertori de recursos tan cridaner com gratuït. L’única visibilitat, ha dit Vallcorba, que al llibre li és permès de buscar és la de la coberta a les llibreries, on el llibre ha de tractar de destacar entre els altres llibres (sense pagar cap tribut, però, a l’estridència).

Paraules sàvies, les de Vallcorba, avalades per una trajectòria exemplar de quatre dècades dedicades a l’edició. Quan Inês Castel-Branco i jo vam fundar Fragmenta, l’any 2007, els llibres de Quaderns Crema i Acantilado van ser, sens dubte, un model. Quan teníem dubtes sobre la caixa de text, l’interlineat, el cos de lletra, la compaginació dels índexs, la confecció de la pàgina dels crèdits i un llarguíssim etcètera (els dubtes, en el món de l’edició, són inacabables), la tendència sempre era la de mirar de reüll els llibres de Quaderns Crema i Acantilado, investigar «com ho fa en Vallcorba», un recurs que sempre ens ha permès resoldre eficaçment molts problemes. Per això Vallcorba és un referent: perquè el rigor i elegància formal de les seves edicions i l’encert en la configuració d’un catàleg viu fan que la seva tasca editorial sigui modèlica per a la resta d’editors. Per això, ¡gràcies, Jaume!


Enllaç al text complet de la intervenció de Jaume Vallcorba

divendres, 7 de febrer de 2014

La interiorització a l'escola

Exercicis de respiració d'un alumne de l'escola de Lurdes

És un centre educatiu. Una de tantes escoles religioses concertades de Catalunya. ¿Una de tantes? No. No ho és, una de tantes. Aquesta és una escola singular. És una escola on els infants es formen humanament i acadèmicament, però també espiritualment. Amb una espiritualitat que defuig els adjectius confessionals.

A partir dels tres anys, cada matí, en començar les classes, els infants fan «exercicis d’interiorització»: inspiren, aixequen els braços, expiren, tanquen els ulls, els obren, contemplen, visualitzen, fan silenci… Quinze minuts diaris, a l’inici de la jornada, per aprendre a posar el cos en situació de màxima receptivitat. El cos, ja ho sabem, ha estat el gran oblidat de l’espiritualitat cristiana occidental. En aquesta escola eduquen els infants a redescobrir el cos, a donar nom al que senten, a asserenar-se i concentrar-se… A contemplar.

¿I la classe de religió? El mateix que els exercicis matinals d’interioritat: són classes sense adjectiu confessional. Els alumnes hi aprenen els fonaments de la tradició cristiana, però també se’ls ajuda a conèixer i respectar les altres tradicions religioses de la humanitat, així com les conviccions no religioses. D’aquesta manera, la classe de religió aplega tota la comunitat educativa, en lloc de separar-la en funció de la religió que professen els pares. Un model, el de la cultura religiosa a l’escola (en lloc de l’assignatura confessional de religió), que fa anys que s’hauria d’haver implantat a tot l’ensenyament públic i privat del país.

Exercicis d’interiorització i cultura religiosa són dos dels trets distintius de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes, de la Via Augusta de Barcelona. La Comunitat Filipense, titular del centre, ha rebut fa pocs mesos el Memorial Cassià Just concedit per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Un premi per a unes monges que es prenen seriosament l’educació de la interioritat dels infants. ¡Celebrem-ho!

Publicat a Foc Nou, núm. 461 (novembre-desembre del 2013), p. 10.

L'Escola de Lurdes vista per Francesc Moreta

dimarts, 19 de novembre de 2013

António Marujo a Barcelona


Tinc el convenciment que la tasca de l’editor consisteix fonamentalment a detectar veus. Bones veus. Veus de casa, però també veus de fora. Perquè no hem de llegir només els autors que tenim a prop; també val la pena treure el cap per veure què ens aporten els millors autors de la resta del món.

L’any 2004 es va celebrar a Barcelona el Parlament de les Religions del Món. Allà, la Inês i jo vam conèixer dos intel·lectuals portuguesos de primer ordre: el periodista António Marujo i el dominic Bento Domingues. Marujo és probablement el millor periodista portuguès especialitzat en religió. Durant anys, tot gran intel·lectual vinculat al món religiós que passava per Lisboa era indefectiblement entrevistat per Marujo per a les pàgines del diari lisboeta Público. Altres entrevistes les va fer en els seus desplaçaments com a enviat especial del diari. Així, va poder entrevistar el dalai lama, Hans Küng, Raimon Panikkar o el germà Roger de Taizé. O biblistes com Johann Baptist Metz, Jürgen Moltmann, José Antonio Pagola, Michel Quesnel, José Tolentino Mendonça, Gianfranco Ravasi i Carlos Gil Arbiol. O el músic Jordi Savall i l’escriptor Erri de Luca. O el bisbe Jacques Gaillot. O teòlegs com Leonardo Boff, Juan Masiá o Juan José Tamayo. O l’historiador Andrea Riccardi, el germà Alois de Taizé, l’abbé Pierre, les teòlogues Lavinia Byrne, Joan Chittister, Anne Nasimiyu i Asma Barlas. O l’abat Josep M. Soler. O el citat dominic Bento Domingues.

António Marujo
Les entrevistes a tots aquests personatges sens dubte singulars apareixen aplegades al llibre Diálogos con Dios de fondo, que acabem de publicar i que demà dimecres arriba a totes les llibreries. Cadascun dels entrevistats té un interès enorme. Cadascun és una «veu» singular, amb alguna cosa a dir-nos. És un llibre que es complementa molt bé amb Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica, de Juan José Tamayo. Amb tots dos llibres a la mà, un pot fer-se un mapa força precís del panorama intel·lectual d’avui, de quines són les veus amb voluntat transformadora i crítica de la nostra societat i les nostres religions.

Aquesta setmana, António Marujo serà a Barcelona. Avui dimecres presentarà el seu llibre a la llibreria Claret, amb dos presentadors que coneixen molt bé el gènere de l’entrevista: Laia de Ahumada (autora de les vint entrevistes que van donar lloc al llibre Monges) i Lluís Amiguet (un dels tres periodistes que fan diàriament l’entrevista de la Contra de La Vanguardia). I demà dijous serà un luxe comptar amb António Marujo i Arturo San Agustín al Monestir de Pedralbes, per parlar de «La religió a l’espai públic».

dimecres, 30 d’octubre de 2013

¿Per què toquen les campanes?



Temps era temps, les campanes pautaven el ritme d’un poble: donaven les hores i els quarts, cridaven a missa, ploraven els morts, invitaven a la guerra o celebraven la pau. ¿Recorden Verdaguer?


Campanes ja no tinc —li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí—.
¡Ah!, ¡qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria.
Per tocar a morts pels monjos i per mi.

I Sagarra recordava, a «La campana de Sant Honorat», la funció bèl·lica dels cops de batall:
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

Fa unes setmanes, els organitzadors de la Via Catalana pretenien que les campanes de Catalunya tornessin a cridar a sometent. Alguns rectors i alguns bisbes van dir que no, i van fer santament. Les campanes havien tingut una àmplia funció comunicativa, però això passava en èpoques no democràtiques i en societats no plurals. Quan les campanes cridaven a sometent no existia el concepte d’opinió pública tal com l’entenem avui. Per això, m’ha desconcertat veure que persones que estimo criticaven amb força la crida d’alguns bisbes a mantenir neutrals les campanes davant una qüestió política no unànime, i encara m’ha sobtat més veure que ho justificaven difonent precisament la bèl·lica —tot i que bellíssima— poesia de Sagarra. Seria totalment lícit demanar a les campanes l’adhesió a una marxa contra el terrorisme, per exemple, o a favor de la pau. Són valors sobre els quals hi ha un amplíssim consens social i que estan en plena sintonia amb el missatge cristià i amb el magisteri dels últims papes. Però no em sembla lícit demanar a les campanes l’adhesió a un esdeveniment que suposa prendre partit en una qüestió que genera legítima controvèrsia en la societat on es planteja.


Hi ha un temps de parlar i un temps de callar. Sobre la independència de Catalunya han de callar les campanes i han de parlar les urnes.

Publicat a Foc Nou, núm. 460 (agost-octubre 2013), p. 12.

dijous, 17 d’octubre de 2013

A propòsit de l'Opera Omnia Raimon Panikkar: resposta a Maciej Bielawski



CIRPIT Review núm. 4 (2013), p. 267-270Maciej Bielawski recensiona l'edició italiana de l'Opera Omnia de Raimon Panikkar, amb algunes referències a la resta d'edicions en altres llengües. Bielawski és autor d'una agosarada biografia de Panikkar amb voluntat obertament desmitificadora, i en l'esmentada ressenya no estalvia crítiques a la forma com s'està publicant l'Opera Omnia. ¡Benvingut sigui, l'esperit crític de Maciej Bielawski, al «món Panikkar», un món sens dubte necessitat d'una mirada crítica i independent!

Amb tot, com a editor de Fragmenta i responsable últim, per tant, de l'edició catalana de l'Opera Omnia Raimon Panikkar, em sento amb l'obligació d'introduir alguns matisos no menors a la incisiva argumentació de Bielawski.

Bielawski denuncia que l'Opera Omnia no conté l'obra completa de Panikkar, que la presentació dels seus textos està feta en clau italiana (segons ell, les edicions no italianes de l'Opera Omnia de Panikkar són una mera reproducció de l'edició italiana), que no es respecta l'ordre cronològic dels textos, que l'ordenació temàtica constitueix en si mateixa una interpretació… Son retrets davant els quals temo que el somriure del lector adquireixi certa legitimitat. ¿Des de quan unes obres completes dissenyades per l'autor mateix són obres completes en el sentit estricte indicat per l'adjectiu? És evident que, quan un autor aplega la seva obra en forma d'obres completes, ho fa seguint un criteri sempre selectiu. Les obres completes d'un autor rarament són completes. I gosaria afegir-hi: afortunadament, les obres completes no acostumen a ser completes. ¿Que potser tot el que ha escrit un autor és mereixedor de ser aplegat? En l'obra de tot autor, i sobretot en l'obra de tot autor prolífic (com és el cas de Panikkar, autor d'una obra extensíssima), acostumen a haver-hi pecats de joventut, textos repetitius, textos escrits per compromís, textos simplement desafortunats… No tot és or pur en l'obra d'un autor prolífic, i l'escriptor farà bé d'aplicar d'un cert criteri antològic en reunir la seva obra completa per evitar que aquesta obra tingui un valor exclusivament documental. És obvi que totes les obres completes dissenyades per l'autor mateix són obres en última instància selectes. Això no hauria de sorprendre ningú.

Bielawski té raó quan constata que tota ordenació de textos constitueix en si mateixa una interpretació. Per això, en el cas de l'ordenació d'una obra aliena, el més aconsellable és optar per una disposició dels texots tan neutra com sigui possible. Sóc membre del comitè científic que està preparant les obres completes (en edició crítica) de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), de pròxima publicació a Edicions 62. Des del primer dia, els meus col·legues i jo vam ser conscients de la necessitat de rebutjar qualsevol ordenació temàtica i apostar, en canvi, per una classificació per gèneres (poesia, articles, discursos…), dins de cadascun dels quals disposem els textos cronològicament. Amb tot, hi ha una diferència important entre la publicació de les obres completes de Maragall i les de Panikkar. Les de Maragall són les obres completes elaborades, cent anys després de la mort de l'autor, per un comitè de professors universitaris. Les de Panikkar, en canvi, són les obres completes dissenyades per l'autor mateix juntament amb la seva col·laboradora Milena Carrara. Naturalment, totes les decisions són discutibles, però l'aval autoral els confereix com a mínim legitimitat.

Inês Castel-Branco, Ignasi Moreta i Raimon Panikkar, comentant unes proves d'impremta
Personalment, penso que l'ordenació temàtica de l'obra de Panikkar constitueix un gran encert, i això ha estat possible precisament pel fet de ser unes obres completes dissenyades per l'autor. ¿S'hauria pogut optar per una ordenació cronològica? Puc imaginar la progressió dels volums en unes hipotètiques obres completes cronològiques de Panikkar: escrits de joventut; etapa a l'Opus Dei; Panikkar a l'Índia; Panikkar americà; Panikkar en la maduresa; retorn a Catalunya… ¿Tindria sentit, això? Potser en tindria per a l'erudit panikkarià (¿quants n'hi ha, en el món?), però temo que tindria poc o cap sentit per al lector comú, fins i tot especialitzat. Una ordenació cronològica suposa posar el lector al servei de l'autor, perquè serveix fonamentalment per veure l'evolució de l'autor. L'autor és el centre. En canvi, una ordenació temàtica suposa posar l'autor al servei del lector. El lector és, ara, al centre. Si el lector vol informar-se sobre mística, podrà adquirir el volum sobre mística. Si vol saber alguna cosa sobre el mite, podrà llegir el volum sobre el mite. L'ordenació temàtica és, per part de l'autor, un acte de generositat. Serveix al lector, en lloc de pretendre ser servit per ell. Crec que honora Panikkar el fet d'haver optat per una ordenació temàtica dels seus escrits. D'altra banda, sostenir que els textos de Panikkar són pluritemàtics i que cadascun podria aparèixer sota rètols diferents suposa entrar de nou en el terreny de les obvietats. A més, les valuoses referències internes que van apareixent al llarg dels textos permeten al lector transitar degudament guiat d'uns volums als altres, cosa que en certa mesura resol el problema que planteja Bielawski.

Més: ¿seria realment possible establir una ordenació cronològica de l'obra de Panikkar? Temo que tècnicament és impossible, perquè Panikkar és un autor que no abandona els seus textos, sinó que els reescriu una i altra vegada, els fon i refon amb insistència, els fa aparèixer i desaparèixer dels seus llibres en una sorprenent promiscuïtat textual. Algun dia caldrà escriure sobre aquesta peculiar relació que té Panikkar amb la seva pròpia obra. N'ofereixo un sol exemple que mostra la impossibilitat d'una ordenació cronològica: ¿on s'haurien de col·locar, cronològicament, els textos que integren la secció titulada La realitat cosmoteàndrica en el volum VIII de l'Opera Omnia? Quan llegim aquests textos, ¿som davant el Panikkar de 1974, quan presenta en públic les idees del primer capítol, o davant el Panikkar de 1977 i 1989, que són les dates en què l'autor publica els dos articles que donaran lloc a l'obra? ¿O es tracta del Panikkar de 1993, que és quan reuneix per primer cop tots dos textos en forma de llibre? ¿O és el Panikkar de 1999, quan publica en llibre en castellà? ¿O el Panikkar del 2004, quan revisa a fons aquests textos per a l'edició italiana del llibre? Bielawski sembla ignorar el fet que la major part dels llibres de Panikkar es van construir a partir de textos preexistents, i molt sovint per iniciativa aliena a l'autor. Que aquests llibres, en l'Opera Omnia, es desmembrin o es combinin entre ells de forma nova, no fa sinó respondre al particular modus operandi (potser caldria parlar del modus scribendi o, millor encara, del modus publicandi) de Raimon Panikkar. Aquests canvis no causen cap sorpresa en el lector assidu de Panikkar.

Bielawski lamenta que l'Opera Omnia no informi de la història textual de cada un dels capítols que integren cada volum de l'Opera Omnia. En la nostra edició catalana sí que oferim la història filològica de cada text, és a dir, detallem amb la màxima precisió possible (tret d'en els dos primers volums publicats, on vam ser més sobris en la informació oferta al lector) les nombroses edicions de cada text en diverses llengües. Si el lector consulta la «Procedència dels textos» del volum II, titulat Religió i religions, trobarà la història textual de la «Meditació sobre Melquisedec» que Bielawski reclama. Res no li amaguem, al lector. Això demostra, a més, que l'edició catalana no és, com diu Bielawski, una mera «traduzioni fatte dalla matrice italiana». Vaig dir a Raimon Panikkar en una ocasió que jo no m'havia fet editor per publicar fotocòpies traduïdes d'una edició aliena, i recordo perfectament com va aprovar i aplaudir la meva forma d'entendre la tasca d'edició en català de la seva obra. La matriu italiana és important perquè garanteix una unitat de criteris en la selecció i ordenació dels textos que em sembla que té per al lector molts més avantatges de desavantatges, i garanteix a més que totes les edicions incorporin les últimes correccions aprovades per Panikkar. En aquest sentit, que l'edició catalana segueixi l'editio princeps italiana és quelcom que crec que mereix una lectura en positiu. Això no significa, però, que l'edició catalana sigui un mer calc de l'edició italiana. En primer lloc, perquè tota traducció pòstuma està mancada de valor ecdòtic. Un exemple: el llibre The rhythm of being fou publicat en anglès pocs dies abans de la defunció de Panikkar; en conseqüència, l'edició catalana del llibre es va fer traduint de l'anglès (tal com es fa constar a la pàgina dels crèdits) i no de l'edició pòstuma italiana, sense que això sigui obstacle perquè el llibre hagi estat degudament confrontat amb la versió italiana a fi d'incorporar les correccions d'ordre formal que l'edició italiana realitza davant algunes de les múltiples errades i insuficiències de l'aparat crític de l'obra en la seva edició original anglesa. Si el lector confronta les notes a peu de pàgina de les quatre edicions existents (primera edició anglesa, edició italiana, segona edició anglesa, edició catalana), veurà fins a quin punt és incorrecte parlar de l'edició catalana com a mera reproducció de l'editio princeps italiana.

També em sembla important, davant l'edició de les obres completes d'un pensador contemporani, tenir en compte el propòsit d'aquesta edició per poder jutjar exactament allò que aquella edició pretén ser, i no el que potser voldríem que fos. Llegeixi's en aquest sentit el que proposa Bielawski: «L’edizione completa delle opere di Panikkar sarebbe un’impresa immensa. Dovrebbe raccogliere tutti i suoi testi nelle sue diverse versioni linguistiche […] e tutte le redazioni ed edizioni, per cogliere l’evoluzione di vari scritti in cui si rispecchia lo sviluppo del suo pensiero.» Sí, esclar: és fàcil desitjar una edició exhaustiva, una edició on hi sigui tot. Però aquesta és una pretensió senzillament impossible. Si per obres completes Bielawski entén una edició exhaustiva dels textos en totes les seves versions, incloses les traduccions controlades per l'autor, és obvi que el gènere obres completes és inaplicable a Panikkar, com ho és a tot autor prolífic que revisa els seus textos i intervé en les seves traduccions.

Si una edició exhaustiva dels textos panikkarians en totes les seves versions resulta impossible, temo que tampoc no seria viable una edició crítica de les seves obres completes, una edició que inclogués un aparat crític que informés de totes les variants amb valor filològic. La realitat és que l'Opera Omnia de Raimon Panikkar no es presenta enlloc com una edició crítica, i no se li pot demanar, per tant, el que li exigiríem a una edició que sí que ho fos. L'absència d'una edició crítica de tota l'obra de Panikkar obliga, a l'erudit interessat a resseguir amb precisió l'evolució del pensament panikkarià, a treballar no únicament amb l'Opera Omnia, sinó també amb les distintes edicions de la seva obra publicades al llarg de la vida de Panikkar (i amb els seus manuscrits, si mai se'n permet l'accés públic). Aquest erudit no pot pretendre que l'Opera Omnia li estalviï la feina.

Ignasi Moreta i Raimon Panikkar, a Tavertet


Bielawski diu que l'Opera Omnia constituirà una Vulgata Panikkar. No em sembla una mala imatge. Però serà una Vulgata que, pel que fa a la selecció i ordenació de textos, haurà estat autoritzada per l'autor. I que, almenys en el cas de l'edició catalana (l'única de la qual em correspon parlar), s'haurà fet partint d'edicions amb valor filològic, que no són sempre les italianes. A Fragmenta, en començar a treballar en l'edició d'un volum de l'Opera Omnia, el primer que fem és estudiar (amb el coordinador de l'edició, Jordi Pigem a l'inici i Xavier Serra Narciso ara) la història filològica de cadascun dels textos, i decidir en funció d'aquest estudi de quina edició traduirem en cada cas, quines edicions proporcionarem al traductor perquè les tingui al davant, com farem la confrontació entre les diverses edicions i l'edició italiana… En conseqüència, l'edició catalana de l'Opera Omnia Raimon Panikkar inclou textos traduïts del castellà, del francès, de l'italià, de l'anglès i de l'alemany, amb altres que ja van ser escrits directament per Panikkar en català (o textos la versió catalana dels quals ja fou revisada per Panikkar). En moltes ocasions proporcionem al traductor dues versions del mateix text (anglesa i italiana, per exemple), donant indicacions precises sobre què fer en cas de discrepància, d'acord amb els hàbits científics de l'ecdòtica i de la traductologia contemporànies. Tenir al davant dues versions d'un mateix text permet al traductor traslladar al català el sentit de l'obra i no pas girs específics propis d'una llengua determinada que poden forçar de vegades la forma de l'obra traduïda, que calcaria la part formal d'una traducció aliena a l'autor sense atendre a la part substancial que l'autor va voler transmetre. Per tot això, crec estar en condicions d'afirmar que l'edició catalana de l'Opera Omnia no constitueix en absolut cap italianització de Panikkar.

Torno a la imatge de la Vulgata. Sí: estem construint una Vulgata que facilitarà la difusió de l'obra de Panikkar. Però el més important és que l'estem construint a partir dels testimonis filològics impresos amb rellevància ecdòtica en la fixació del text. Crec que sant Jeroni no tenia a l'abast tant material com nosaltres, i dubto que l'utillatge filològic del seu temps li permetés treballar amb el rigor amb què treballem avui.


(En castellano, aquí.)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...