divendres, 13 d’abril del 2012

Joan Maragall, sense biografia

Joan Maragall

Efectivament, el Vigilant del Far té tota la raó del món. Joan Maragall no té biografia. No tenim la gran biografia que un personatge de la seva talla es mereix. Una biografia que sigui rigorosament documentada i literàriament solvent. Tenim resums biogràfics benintencionats, tots molt antics, i poca cosa més. La meva aportació, amb No et facis posar cendra, vol ser el que en dic una "biografia intel·lectual", és a dir, una reconstrucció del pensament de l'escriptor seguint un fil conductor cronològic. No és, doncs, una biografia-biografia, perquè el centre no és la vida sinó el pensament de l'escriptor.

Hi ha en el meu llibre, això sí, una amplíssima i documentada cronologia de l'escriptor. No és una biografia, perquè són meres dades ordenades cronològicament. Hi falta, naturalment, relat, descripció, interpretació. Però sempre és una base.

Per escriure la gran biografia que Maragall es mereix crec que caldria que algú (el Vigilant suggereix el meu nom, tant de bo tingués el temps i els recursos per aquesta empresa!) s'hi pogués dedicar durant uns anys. Caldria buidar tota l'obra de Maragall publicada i tots els documents conservats a l'Arxiu Joan Maragall, i complementar-ho amb la recerca en altres arxius i hemeroteques i amb el buidatge de les aportacions dels coetanis de Maragall. I caldria, òbviament, ser capaç de processar tota aquesta informació i oferir-la en un relat que fos literàriament solvent. Una biografia ha de ser també una obra literària.

El Vigilant del Far diu que, si ell s'hi posés, tindria part de la feina feta, però es descarta amb aquests termes:

A mi no em busqueu, encara que tindria una bona part de la feina feta. No em busqueu perquè no vull saber res d’editorials. Paguen malament i no et deixen fer la feina amb tranquil·litat. I així no es pot treballar amb pau. No es pot treballar bé. No es pot treballar.

Té raó i no en té, i ho puc dir en la meva doble condició d'autor i editor. És a dir: certament, les editorials paguen (paguem!) poc (les que paguem, perquè n'hi ha un bon nombre que, amb la coartada de la religió, de la llengua, de la pàtria o de la cultura, no paguen ni malament ni bé: simplement no paguen, perquè la militància ho justifica tot). Però què més voldríem, moltes editorials, que pagar millor els autors. L'editor canalitza els ingressos procedents de la venda dels llibres i de les subvencions rebudes (quan se'n reben); amb aquests ingressos pot atendre totes les factures, incloses les dels autors. A mi, com a autor, ningú no em pagarà les hores que m'ha costat escriure No et facis posar cendra, senzillament perquè el mercat no ho paga: no hi ha prou compradors de llibres d'assaig perquè els autors d'assaig rebem la remuneració que correspondria a les hores esmerçades a fer possible el llibre. El mercat no ho paga, i les subvencions no arriben ni de bon tros a compensar-ho. Hi ajuden, certament, però només això. No em puc apuntar, doncs, a la crítica a la gasiveria dels editors, perquè en conec i pateixo les dificultats, i es fa el que es pot. Jo, si més no, faig el que puc.

I tornem a la biografia que no tenim. Algú l'haurà d'escriure. I quan ho faci, haurà de combatre dos perills. El primer, el de ser presoner de la imatge estereotipada i insofrible que s'ha projectat de Maragall, la imatge "mig de pastisseria de forn de Sant Jaume barceloní", tal com deia el sempre lúcid Gaziel. Però hi ha un segon perill, no menys important: el de ser tan presoner de la necessitat d'apartar-se de la imatge (auto)projectada, que aleshores s'acabi escrivint l'anti-Maragall. És el perill de considerar que tot el que s'ha fet no té cap valor, que els textos de Maragall (incloses "Notes autobiogràfiques" i epistolari) no són més que la projecció del Maragall públic, que hi ha un "gran engany" en tot el que s'ha dit i que l'autèntic Maragall, el de debò, és un lleuger que ens ha enredat a tots, començant per la seva senyora. Maragall es mereix una biografia, no una novel·la.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Narcís Comadira: «Joan Maragall baixa a prendre el te»


Narcís Comadira

No, evidentment que no: no convertiré Narcís Comadira en un maragallià. Tampoc en un maragallista. (Ja saben allò dels maragallians i els maragallistes: simplificant la distinció de Riba, els primers adoren Maragall, els segons l’estudien.) En el congrés internacional sobre Maragall que vam celebrar la tardor passada a la Universitat de Barcelona, Comadira —que hi va participar en una taula de poetes hàbilment moderada per Susanna Rafart— es va distanciar de Maragall, especialment en el terreny lingüístic. Tot això és prou sabut.

Amb tot, hi ha un poema de Comadira sobre Maragall que valdria la pena recuperar. Ho va fer Susanna Rafart a la taula rodona esmentada (¡Comadira mateix va dir que no el recordava!). I ho ha fet també recentment Sam Abrams, que l’encerta plenament a l’hora de relacionar-lo amb el llibre de Josep Pijoan El meu Don Joan Maragall, la font més clara del poema. Però anem en primer lloc al poema en si:

Joan Maragall baixa a prendre el te 
Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja. 
Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta. 
Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta. 
Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades. 
Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges. 
Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla. 
Narcís Comadira, El verd jardí, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133.

Jo, què volen que els digui, aquest poema el trobo molt simpàtic. És caricaturesc, òbviament, però aquest fet no crec que el converteixi en una arma per alliberar-se de la influència de Maragall, com sosté Abrams (ho diu a «Tres reedicions ben oportunes», Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Barcelona, núm. 135, agost 2011, p. 101). Evidentment, el poema no és cap homenatge a Maragall. Però tampoc no crec que es rabegi en la crítica. El punt caricaturesc del poema té prou tendresa com per fer-nos estimable el poeta retratat. Fins i tot, a mesura que el rellegeixo, hi vaig trobant, més enllà de la caricatura, la presentació d’una realitat més àmplia que viuen tots els creadors.

«Joan Maragall baixa a prendre el te» és la recreació del xoc entre els espais literaris i mentals del poeta i la seva socialització en un entorn familiar i intel·lectual. El xoc entre l’escriptura i la quotidianitat. Entre la poesia i les convencions burgeses. Pijoan explica, a El meu Don Joan Maragall, que el poeta treballava al seu despatx del pis superior de la torre de Sant Gervasi fins a l’hora de prendre el te:
A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.
Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i petits. La seva família cada any més nombrosa s’augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d’En Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona: les encasades, tortells i ensiamades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a taula i a més a més dolçúries.
Pijoan posat en vers: això és, d’entrada, «Joan Maragall baixa a prendre el te». Fins i tot compareixen les torrades que acompanyaven el te els dies en què no hi havia les llaminadures de les germanes. Però gosaria dir que tant Pijoan com Comadira fan molt més que caricaturitzar el poeta. Tots dos han comprès, perquè segurament tots dos ho han viscut —¡i qui no ho ha viscut!—, el xoc entre les Muses i els horaris. La dedicació a l’escriptura, al pensament, a l’esperit, es veu interrompuda per les convencions, els horaris, els àpats, les visites, la família… Hi insisteixo: ¿qui no ho ha viscut? És un moment dolorós, el de deixar la ploma per atendre les mínimes obligacions que imposa la socialització. Per això —ens diu Comadira—, el poeta «apenat diu adéu a les Muses», «desa la ploma» i «amb tristesa s’atansa a la porta». En aquest instant, no és la vista (perquè «tot és fosc») sinó l’oïda («una feble remor de conversa») i l’olfacte («l’oloreta que fan les torrades») allò que li fa percebre la realitat a la qual s’incorporarà. Hi torno: el xoc és dolorós, i requereix temps per convertir-lo en una suau transició. Per això Comadira s’imagina (i ara el que llegim no és Pijoan versificat, sinó Comadira pur) el descens reposat del poeta per l’escala fosca de la torre: malgrat l’acció de baixar per l’escala, malgrat la remor de converses i l’oloreta de les torrades, l’enteniment de l'escriptor continua en mans de les Muses: per això ens diu que «el segueixen els espectres dels seus personatges».

I, finalment, el xoc final: el poeta compareix al menjador, on l’esperen família i amics. Doncs fins i tot arribats aquí, Comadira aconsegueix que Maragall transformi el xoc en un trànsit prolongat:
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.
¿Què és «Joan Maragall baixa a prendre el te?» ¿Una manera d’exorcitzar la possible influència de Maragall, presentant-lo sotmès a les servituds d’un marc familiar i burgès? ¿O es tracta d’una recreació —amb Maragall com a mer pretext— d’aquest instant dolorós que viuen tots els creadors, per misàntrops i maleïts que siguin, en què la dedicació a la vida de l’esperit es veu interrompuda per la prosa de la vida quotidiana?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...