«Pensava que era una empresa»

Vam començar al carrer Topazi, al barri de Gràcia de Barcelona. En un pis de seixanta-tres metres quadrats hi vivíem la Inês i jo amb el nostre primer fill, de mesos. En reformar l’habitatge havíem decidir deixar a la vista les vigues metàl·liques i la volta catalana. L’edifici havia estat fet per un arquitecte poeta, Pere Benavent (1899-1974), autor d’un manual d’èxit entre els arquitectes novells: Com he de construir. La volta catalana, que Benavent continuava fent quan ja no era un sistema de construcció habitual, donava caràcter al pis. Sota aquelles voltes, XavierMelloni ens comparava a Jacques i Raissa Maritain, a París. Va ser la primera seu de Fragmenta. El petit rebedor ens l’havíem carregat quan vam entrar-hi a viure, per fer el menjador més gran. Per això, acabada de constituir l’empresa, el primer missatger que va venir a recollir un sobre, en entrar a Fragmenta Editorial va trobar-hi una taula de menjador, fotos familiars, un sofà, joguines per tot arreu i una criatura de pocs mesos gatejant per terra. «Perdó, pensava que era una empresa», ens va dir, excusant-se. «Sí, sí, això és també una empresa.» I en l’albarà del missatger vaig estrenar el flamant segell de «Fragmenta Editorial, SLL», mentre pensava en la xarxa de biblioteques, carreteres i museus que va fer don Enric Prat de la Riba amb una Mancomunitat que era poc més que un segell de goma.