 |
| Marco Tosatti, Marco Carroggio, Gian Maria Vian, Arturo San Agustín, Ignasi Moreta i Eduardo Gutiérrez Sáenz de Buruaga, a l'Instituto Cervantes de Roma |
Aquest pont he estat dos dies a Roma amb Arturo San Agustín, magnífic company de passejades, conversador infatigable i Virgili excepcional per endinsar-se en els cercles romans i vaticans.
El pretext del viatge: la presentació dilluns, a l'Instituto Cervantes de Roma, del llibre De Benedicto a Francisco. Una crónica vaticana, amb una taula rodona de luxe. Va presidir l'acte l'ambaixador d'Espanya davant la Santa Seu, Eduardo Gutiérrez Sáenz de Buruaga. Va moderar el director de l'Instituto Cervantes de Roma, Sergi Rodríguez. I van parlar, a més de l'autor i aquest humil editor, Gian M. Vian, director de L'Osservatore Romano, Marco Tosatti, vaticanista de La Stampa, i Marco Carroggio, professor de la Università dela Santa Croce (i fill i germà dels editors Carroggio). Els corresponsals d'El Periódico, El País, La Razón, Europa Press, Vida Nueva i Antena 3, no es van perdre la presentació d'una crònica escrita per un col·lega. La sala va quedar petita. Més d'un va parlar de l'interès que tindria traduir el llibre a l'italià. L'acte va ser molt agradable i es va prolongar amb un sopar romà per recordar. L'endemà, Vian va tenir l'amabilitat de dur-nos als Museus Vaticans, on Sandro Barbagallo, historiador de l'art i responsable de les col·leccions històriques dels Museus, ens en va ensenyar les millors obres amb l'amenitat i intel·ligència pròpia dels grans erudits. Un luxe.
Aquests dos dies vam tenir temps encara de visitar dos il·lustres catalans a Roma: Manel Nin i Miquel Delgado. Nin és monjo de Montserrat, arximandrita i rector del Pontificio Collegio Greco. Parla amb una dicció molt acurada, molt neta, agradabilíssima. Una veu radiofònica, en diem avui. L'interlocutor de Nin s'adona de seguida, amb una primera conversa, que parla amb un home de Déu. Miquel Delgado és un sacerdot de l'Opus Dei amb càrrec a la Cúria romana: és subsecretari del Pontifici Consell per als Laics, l'organisme que es cuida, entre moltes altres coses, d'animar les Jornades Mundials de la Joventut. Amabilíssim i cordial, va tenir la paciència d'escoltar estoicament més d'una i més de dues (im)pertinències meves sobre el fanatisme d'alguns laics catòlics. Ens va convidar a dinar a un restaurant del Trastevere. Després, vam pujar a fer un cafè al menjador del dicasteri. "Així podreu dir que heu pres un cafè en un dicasteri vaticà", ens va dir, murri. I el cafè el vam prendre, efectivament, en l'auster menjador destinat als responsables i treballadors del dicasteri: mobles de fòrmica, una taula coberta amb un hule, un microones i una vella màquina de cafè, unes cadires de plàstic... El luxe dels palaus de la Cúria romana.
Anava a Roma a treballar, i certament vaig treballar. A part de la presentació al Cervantes, vaig visitar diverses llibreries de Roma. Les que estan obertes a llibres en castellà tindran, a partir d'ara, llibres de Fragmenta. En una d'elles ja n'hi havia, gràcies a la tasca d'un client nostre exportador.
En definitiva: dos dies densos, intensos, aprofitats. Ho repeteixo un cop més: un luxe.
Fantàstic Ignasi! Em despertes el sentiment de l'enveja (sana, evidentment!). Vaig ser a Roma fa uns mesos i sempre és una meravella, però els teus virgilis són efectivament de luxe! Per cert, vas poder escatir de què són els papirs grecs que tenen en una magnífica cambra als Museus vaticans? No vaig trobar cap rètol o etiqueta explicativa...Ho saps? (són facsímils, esclar! els originals deuen estar ben guardats en laboratori!). Fins aviat! Víctor O.
ResponEliminaVíctor, sí, els papirs originals els tenen guardats. Ens va dir que abans els tenien exposats, però que fa uns anys van decidir exposar-ne només còpies per garantir la conservació dels originals.
ResponEliminaEstà molt bé que t'hagis endut aquesta impressió. Hi ha moltes Romes i aquesta que has tastat n'és una de molt fascinant. Has esta amb gent de primer nivell. Em deixes fer-te una observació? no et sembla simptomàtic que de tants noms com cites, de tanta gent que has vist, no hi havia dones? Tenim un problema! :) Fragmenta sempre se n'ha preocupat i això és ben cert (no oblido que sóc una petita coautora vostra). Aviam si entre tots i totes obrim els ulls i els fem obrir més a qui pot canviar les coses! Una abraçada ben forta!
ResponEliminaSí, efectivament és molt simptomàtic del que passa al Vaticà i a la societat en general. Una possible opció és dissimular-ho amb una "dona-quota". Però prefereixo triar la gent sense criteris d'aquest tipus, que em semblen enganyosos i degradants per a la dona. La gran aposta internacional de Fragmenta és Marie Balmary, però no la publiquem perquè sigui dona, sinó perquè és la millor lectora de la Bíblia dels nostres dies (segons el meu humil criteri).
EliminaJo m'apunto a la sana enveja d'en Victori. Fa molts, segurament massa, anys que no trepitjo una ciutat tan diversa i suggeridora com ho és la "città eterna".
ResponEliminaAl seu moment jo vaig tenir un entranyable i humil Virgili que era un rector de la parròquia de Sant Bru (en aquells moments un barri cent per cent obrer). Aquest rector duia sotana i boina, i per descomptat no em va poder portar als dicasteris curials, però em va fer conèixer gent interessant (entre ells una pintora polonesa tremendament fan de Joan Pau II com no podia ser d'altra manera), i unes entranyables monges que vaig trobar que cuinaven com els àngels.