divendres, 21 d’agost de 2015

Mor Frederic Bassó

Frederic Bassó l'any 1964 (foto inèdita)


Ahir, als vuitanta-cinc anys, va morir Frederic Bassó, una persona molt destacada en el catolicisme català postconciliar.

Havia nascut a Cornellà l'any 1930. Ordenat sacerdot el 1954, se secularitzà el 1977. Era llicenciat en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i en Belles Arts per l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Va ser consiliari de l’Escola Talitha i de l’Agrupament Escolta Mossèn Batlle, i va exercir serveis pastorals a diverses parròquies. L’any 1969 organitzà el Servei de Catequesi del Sector Pastoral de Sant Gervasi, reconvertit el 1987 en Servei de Catequesi de la fundació canònica Formació Cristiana Permanent Mossèn Manuel Bonet, del qual va ser director des del primer dia i fins al 2005. És autor d’un gran nombre de llibres de text de religió i de material per a la catequesi infantil. Entre els seus llibres destaquen les Narracions de la Bíblia (12 volums a La Galera) i L’Evangeli de cada diumenge (3 volums a Claret), així com Cristianisme i Il·lustració: conflicte obert (Claret), Premi Francesc Eiximenis 1986.

L'any 2005, amb motiu de la seva jubilació, li fou tributat un homenatge que va deixar un instrument perdurable: el llibre Frederic Bassó, mestre de catequistes, a cura d'Inês Castel-Branco i Ignasi Moreta (Mediterrània). En aquell llibre vam aplegar set textos de Frederic Bassó, una entrevista a ell, una antologia de dibuixos seus, i vint-i-tres textos d'homenatge escrits per col·laboradors, deixebles i amics. El 2009, Bassó va rebre el premi Mn. Vidal i Aunós promogut per Església Plural.

Frederic Bassó (foto inèdita)

Frederic Bassó, a la foto publicada a la solapa del llibre
Frederic Bassó, mestre de catequistes



Transcric a continuació el text que li vaig dedicar jo en el llibre Frederic Bassó, mestre de catequistes:


Conduït per l'Esperit

Dec molt a Frederic Bassó. Quan el 1996 vaig començar a fer de catequista a la parròquia de Sant Ildefons, el curs d’introducció a la catequesi i les sessions de formació mensuals van ser per mi l’obertura a una manera de veure la religió que em va marcar profundament. A més, la formació que transmet Bassó no arriba només pels materials que elabora, sinó també pel testimoni que constitueix la seva actuació. Sense desanimar-se mai per la falta de motivació de pares i nens o per l’escassetat de catequistes, Frederic Bassó és un model de tenacitat, de treball quotidià, d’humilitat, d’esperit de servei... És impressionant constatar que, al costat dels coneixements teològics imaginables en una persona amb la seva trajectòria, Bassó s’hagi preocupat per documentar-se a fons en àrees que en principi li eren més allunyades, però que ell ha sabut veure que eren imprescindibles per a una bona catequesi: la psicologia de l’infant, la pedagogia, les ciències de la natura, la història de les religions... Tota aquesta tasca ha fet de Bassó un exceŀlent teòric —d’una claredat envejable a l’hora de presentar qualsevol tema— i un magnífic home d’acció.

Frederic Bassó, amb les seves virtuts i les seves limitacions, és —com tothom— fruit del seu temps. Però si se’l compara amb altres persones de la seva generació, és fàcil adonar-se que en ell no hi ha nostàlgies ni obsessions pel passat. Jo, que vaig néixer el 1980 i que, per tant, no he patit els despropòsits del nacionalcatolicisme ni els estralls de la pietat preconciliar, he sentit parlar tant d’aquelles formes de religiositat per part dels membres de la generació de Bassó que gairebé he incorporat al meu repertori de records les misses en llatí i els sermons tenebrosos contra l’infern. En canvi, és una autèntica prova de treball pastoral constant i de contacte amb la realitat del present el fet que Frederic Bassó sigui diferent dels seus companys de batalles. No és que no aŀludeixi als estralls del passat, sinó que en ell la pars construens sempre li ocupa més temps que la pars destruens: Bassó viu en el present, i el que li preocupa és transmetre la fe avui, als nens d’avui, amb els catequistes d’avui. I, per tant, no li interessa tant passar comptes amb els fantasmes del seu passat sinó treballar a fons amb propostes positives i de futur.

I una darrera nota. Un dia, comentant una conferència en la qual havíem coincidit, tots dos vam constatar que trobàvem alguna cosa a faltar en el que havien dit els ponents. El Frederic va expressar aquella mancança molt millor que jo: «No han parlat de l’Esperit Sant, que és el moll de l’os de la fe, el més important de tot. La gent sempre s’oblida de l’Esperit Sant.» El treball continuat, tenaç i clarivident de Frederic Bassó en la transmissió de la fe és fruit —n’estic convençut— d’haver-se deixat conduir per l’Esperit.


Amb el bisbe Modrego (foto inèdita)


Parlant amb un nen (foto inèdita)


La visitació a Elisabet vista per Frederic Bassó,
que va renovar la iconografia cristiana per a infants

Jesús predicant a les multituds (Frederic Bassó)

L'expulsió dels mercaders del Temple (Frederic Bassó)



divendres, 5 de juny de 2015

Facebook a l'aula



Ho confesso: jo era dels enemics de tot això. L’obsessió per la digitalització de les aules, per les noves tecnologies en l’aprenentatge, per l’«aprendre a aprendre» i per tots els dogmes de certa pedagogia d’avui, m’irritava enormement. Tanmateix, fa uns dies vaig fer la prova. I, de moment, el resultat em sembla prou positiu. M’explico.

Aquest trimestre estic impartint les classes plenàries de Literatura Catalana, una assignatura obligatòria per als alumnes de segon d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra; l’assignatura és cursada també per molts estudiants de periodisme. A diferència dels anys anteriors, enguany imparteixo les plenàries de tots els grups i, a més, ho faig d’acord amb un pla docent que vaig tenir l’oportunitat de refer a fons. Per tot plegat, aquest any m’he sentit més motivat que mai a l’hora d’impartir l’assignatura. En aquest context, fa poc més d’una setmana vaig decidir crear un grup de Facebook obert per facilitar la comunicació amb els estudiants. La idea era donar un ús educatiu a una xarxa social que acostumem a vincular a una altra mena d’activitats. L’objectiu: compartir materials amb agilitat i estimular el debat i l’intercanvi al voltant de la temàtica del curs.

El grup compta ja amb més d’un centenar de membres. En tot moment l’he presentat com una eina complementària, no pas obligatòria. La informació rellevant continuo donant-la a través de l’Aula Global oficial del curs. Una de les preguntes que em faig, i que vaig debatre amb els estudiants el dia que els vaig presentar l’eina, és si es pot plantejar la pertinença a un grup de Facebook com a obligatòria per seguir l’assignatura. Argument per no fer-ho: respectar la llibertat de qui no vol ser a Facebook o no vol fer-ne un ús acadèmic. Argument per fer-ho: evitar la «bretxa digital» que s’estableix de facto si l’eina no és obligatòria, ja que aleshores una part del grup té accés a una dinàmica comunicativa de la qual una altra part del grup està exclosa.

El valor afegit fonamental en l’ús de Facebook a l’assignatura és que permet compartir amb els estudiants continguts que considero interessants per a la temàtica (enllaços a articles acadèmics, a webs d’interès, a materials de consulta, a activitats, etc.) i fer-ho amb la màxima agilitat. L’Aula Global Moodle té per als estudiants una navegació poc «amable» (a diferència del Termcat, prefereixo traduir friendly per ‘amable’ en lloc de fer-ho pel calc ‘amigable’), i per als docents, un sistema de càrrega de continguts molt feixuc (tot i que em consta que la nova versió que s’implementarà l’any vinent millora sensiblement l’actual en aquests aspectes). Fa uns dies, a classe, en debatre entre tots l’ús de Facebook, una estudiant em reconeixia el següent: «Entro molt més a Facebook que a l’Aula Global.» Penso que una frase com aquesta l’hauríem de tenir molt present tots plegats...

Una estudiant em deia que tots els continguts que es pengen a Facebook es podrien posar a l’Aula Global. Penso que sí en teoria, però no a la pràctica. Alguns exemples reals:

1. Fa un parell de setmanes, vam treballar a classe la «Cançó de passar cantant» de Sagarra. A tres estudiants el poema els va agradar tant que hi van posar música, el van interpretar amb guitarra, piano i veu, van enregistrar la interpretació i van penjar-ne el vídeo corresponent al grup de Facebook. ¿Ho haurien compartit a l’Aula Global? Intueixo que no. És més: potser l’estímul per enregistrar-ho en vídeo va ser precisament l’existència d’un grup de Facebook de l’assignatura on poder-lo compartir.

2. El 26 de maig va morir el poeta català en llengua castellana Jesús Lizano. La seva obra no entra dins l’assignatura (entenem per literatura catalana l’escrita en català), i a l’Aula Global no hi hauria fet cap referència. Tanmateix, l’existència del grup de Facebook em va dur, espontàniament, a homenatjar Lizano oferint un poema seu i l’enllaç a un vídeo en què el recitava. És una manera de posar l’assignatura en continuïtat amb el que succeeix en la vida cultural del país, encara que sigui sortint del marc disciplinari que li és propi. En aquest sentit, Facebook facilita la interdisciplinarietat i la interacció universitat/ciutat, i totes dues coses em semblen positives.

3. Aquests dies estem treballant Espriu. I fa dos dies, una estudiant va penjar al grup un text de Narcís Comadira en què qualificava Espriu d’avorrit. L'estudiant hi afegia, per suscitar el debat: «Opinions a favor o en contra?»

4. Ahir mateix, una estudiant llegeix al diari Ara un article de Carles Riba recuperat per Josep Maria Casasús i s’adona que el contingut té a veure amb un dels temes de l’assignatura. Automàticament, en fa una foto i la comparteix amb el grup via Facebook. Ho hauria fet a través d’un fòrum de l’Aula Global? Temo que no.

A part d’aquest tipus de continguts, que difícilment tindrien cabuda a l’Aula Global, també hi he penjat continguts que sí que podrien ser sense problemes a l’espai virtual oficial de l’assignatura: articles acadèmics d’accés obert, recomanacions bibliogràfiques concretes, consells sobre els treballs que han de realitzar els estudiants, anunci d’una activitat organitzada dins l’assignatura, etc. Un dels avantatges de Facebook és que permet combinar continguts molt acadèmics i altres que ho són menys. Això obliga els estudiants a diferenciar entre continguts de primer ordre i continguts de segon o tercer ordre, cosa que, d’altra banda, estan habituats a fer: amb xarxes socials o sense, els estudiants fan cerques a Google i hi troben continguts molt desiguals relacionats amb qualsevol tema, i bé van aprenent (¡o així ho espero!) a distingir entre la lleugeresa d’un apunt en un blog i el rigor d’un article acadèmic.

Una cosa que constato és que Facebook facilita, fins i tot en el docent, l’ús d’un registre lingüístic més col·loquial que l’habitual en un context acadèmic. Quan m’adreço als estudiants a través d’un correu electrònic o un text penjat a l’Aula Global, el grau de formalitat amb què escric és elevat. Quan ho faig a Facebook, el grau de formalitat baixa. Evidentment, no oblido en cap moment que sóc el docent de l’assignatura i que això obliga a mantenir un to (¡sóc enemic declarat del model «professor col·lega»!), però és cert que em permeto alguna llicència que no em permetria en altres mitjans també digitals. Això em fa pensar fins a quin punt el mitjà condiciona l’escriptura. Confesso que em sabria greu que l’ús de Facebook per part del professorat dugués a una rebaixa excessiva del registre amb què els professors s’adrecen als estudiants, i això és un tema que crec que també cal posar sobre la taula.

Sigui com sigui, aquesta última setmana el meu escepticisme davant la pressió per la innovació docent s'ha temperat de manera notable...



dimecres, 11 de febrer de 2015

El meu Jaume Vallcorba


Els articles i comentaris publicats amb motiu de la mort de Jaume Vallcorba van centrar-se fonamentalment en la dimensió de Vallcorba com a editor. I van fer bé, perquè certament la seva aportació més rellevant a la cultura la va fer en la seva tasca com a editor de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado. Però al costat del Vallcorba editor hi ha també el Vallcorba autor (com a poeta i com a erudit), el Vallcorba dissenyador, el Vallcorba conversador, el Vallcorba melòman, el Vallcorba contracultural…, i el Vallcorba professor. Són dimensions que val la pena destacar, perquè en elles hi retrobem també l’excel·lència que caracteritzava l’editor.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
Vaig conèixer Jaume Vallcorba el 2 d’abril del 2002. Jo era estudiant d’últim curs de la llicenciatura en humanitats d’aquesta casa, i m’havia matriculat a una assignatura que si no m’erro era el primer any que s’oferia, i que s’anomenava «Períodes i moviments literaris». Impartida per Jaume Vallcorba en una aula d’aquest mateix edifici on ens trobem, una de les aules en forma de parlament que són visibles a través de la gran façana de vidre del pati, i que crec que havíem estrenat l’any anterior, aquell any l’assignatura es va centrar en les avantguardes europees. Jo m’hi havia matriculat pel professor més que pel tema (jo acostumava a triar les optatives pel professor), perquè admirava Jaume Vallcorba des de molt abans de conèixer-lo.


No sabria dir si el punt de gravetat d’aquell curs sobre les avantguardes es trobava en la literatura o en l’art. I això és una prova més de l’amplitud d’interessos intel·lectuals de Vallcorba i del seu ple encaix en uns estudis interdisciplinaris com els d’humanitats. Les avantguardes potser no són el fenomen estètic que a mi personalment més m’interessa. I, amb tot, aquella assignatura és una de les que vaig gaudir més d’entre les que vaig cursar en aquesta casa. Perquè Vallcorba, diguem-ho clarament perquè quedi dit —perquè això no s’ha dit amb prou contundència—, era un professor brillant, de la mateixa manera que era un conversador brillant. Brillant perquè posava en joc, amb habilitat, una sèrie de recursos que li donaven molt bon resultat. En citaré alguns:


1. La barreja deliberada d’informacions fonamentals amb altres de segon ordre, anecdòtiques, que ajuden a mantenir l’atenció de l’auditori. En això, Vallcorba era molt hàbil, perquè aconseguia captivar-nos amb detalls de la petite histoire que ens atansaven a allò que ens volia transmetre. Una mostra del que estic dient: la primera frase que tinc anotada als meus apunts del curs, i que per tant devia ser de les primeres coses que ens va dir aquell 2 d’abril del 2002, és la següent: «Max Jacob i Picasso compartien llit. Picasso hi dormia de dia, i Jacob, de nit.» I no es tractava d’una simple anècdota: Vallcorba establia una diferenciació molt clara entre els que beuen absenta i els que beuen vi, és a dir, entre els animals nocturns i els diürns. I d’aquí en sortia el comentari sobre les aus en la literatura de tradició europea: l’alosa canta de dia (des de l’època dels trobadors és l’ocell que anuncia la separació dels amants) i el rossinyol canta de nit. Per això, els «pájaros, cabrones» del poema «Albada» de Jaime Gil de Biedma no podien ser sinó aloses. Ja ho veuen, tota una lliçó d’estètica a partir del llit compartit per Max Jacob i Picasso.

2. Ambició en els continguts. L’assignatura era sobre les avantguardes, però això el duia a lliçons d’abast molt més ampli. Per exemple, explicant-nos que les avantguardes pretenien fer tabula rasa del passat, ens deia que això estrictament no va ser així, perquè en literatura dels micènics als romàntics hi ha continuïtat, sense ruptures, i dels romàntics ençà hi ha també continuïtat sense ruptures; la literatura, ens deia, se sustenta en literatura. Amb afirmacions d’aquesta mena, un tenia la sensació, al llarg de tot el curs, d’estar assistint a una classe magistral d’altíssim nivell.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
3. Gust per manifestar criteris discordants amb el consens crític. Recordo per exemple, d’aquell primer dia de classe, l’arrencada sorprenent d’una frase: «Hi ha un poeta català molt menor, molt menor, molt menor, Joan Salvat-Papasseit, que…» Suposo que molts no li perdonarien aquest judici, però el fet és que Vallcorba no tenia cap escrúpol a l’hora de discrepar dels cànons establerts. El meu oncle Jordi Moreta, alumne del primer Vallcorba a la Universitat de Barcelona, m’havia explicat que, en una ocasió, Vallcorba reflexionava a classe sobre la inadequació de la imatge romàntica del poeta que escriu arravatat al dictat de les muses, i mentre ponderava l’esforç, el treball dels versos, la refosa, etc., un estudiant el va interrompre dient: «Doncs Salvador Espriu va escriure l’“Assaig de càntic en el temple” d’una tirada.» Resposta del professor Vallcorba: «Sí,  ¡i així li va sortir!» Jo no sé si estic del tot d’acord amb el sever judici que revela aquest comentari, però m’entusiasma aquesta gosadia per jutjar amb criteri propi sobre valors establerts. També recordo que al curs sobre les avantguardes Vallcorba estava obsedit per dir-nos que Picasso, que ell tant admirava, havia fracassat amb «Les demoiselles d’Avignon». El primer cop que ens en va parlar ho va fer en aquests termes: «El 1907 Picasso fa un quadre dolent, mal fet, inacabat, “Les demoiselles d’Avignon”.» Uns dies més tard ens deia: «“Les senyoretes del carrer Avinyó” és un quadre molt dolent que abusa de la màscara africana. És un quadre inacabat, Picasso no sabia què fer-ne. És un quadre despistat, d’un pintor que no sap què ha de fer.» No era l’únic Picasso desmitificat per Vallcorba; un dia ens va dir: «El Guernica no és un quadre: és un pòster; bastant graciós, però pòster.»

4. Ús d’una llengua exquisida. Vallcorba, fill del noucentisme i de l’avantguarda (dues tradicions que ell no veia diferenciades), parlava amb fluïdesa i naturalitat un català molt acurat, lèxicament ric i gramaticalment impecable. Recordo que em va cridar l’atenció que espontàniament avantposés el pronom reflexiu al verb en construccions imperatives del tipus: «Es posin drets», cosa que jo havia vist escrit —en Pla, per exemple—, però que no havia sentit mai a ningú. Vallcorba ho deia sense cap mena d’afectació.

5. Gust per les digressions. Vallcorba tenia una fórmula pròpia per interrompre el fil del seu discurs amb una digressió: l’expressió «Ja que hi som». Amb alguns companys ens en rèiem una mica, perquè la feia anar amb autèntica generositat. Però ara m’adono que era una hàbil estratègia per fer anar el discurs cap a on li interessava amb el pretext d’una tènue connexió amb el tema de què estava tractant.

En una ocasió, vam demanar a Vallcorba que dediqués una classe a parlar-nos de la seva feina com a editor. Hi va accedir de seguida. I recordo perfectament la passió amb què Vallcorba ens parlava de la seva feina, remarcant la importància de controlar fins a l’últim guionet del text i explicant-nos que l’editor pot estar al matí parlant amb un premi Nobel i a la tarda carregant caixes de llibres en el seu cotxe particular per anar a presentar un llibre en un indret remot, sense que li caiguin els anells.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez 
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
Sobre el Vallcorba editor m’agradaria apuntar només un fet: el rigor formal de Vallcorba en la cura de les edicions no ha beneficiat únicament els llibres publicats pels seus segells editorials, sinó que ha tingut una enorme influència en molts editors, i crec que especialment en els petits. Ho va subratllar fa uns mesos l’amic i col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, quan deia que la tristor i sensació de buit que deixava la mort de Vallcorba es veia en certa mesura pal·liada per la sensació que el seu model ha estat seguit per molts editors de la generació següent. Si em permeten parlar en primera persona, ja que les coses viscudes són les que puc explicar amb més coneixement de causa, voldria subratllar el fet que, quan Inês Castel-Branco i jo mateix, l’any 2007, vam crear Fragmenta Editorial, el nostre gran referent en qüestions tipogràfiques i de disseny va ser indubtablement Jaume Vallcorba. Recordo molt bé que, al començament, quan topàvem amb un problema tipogràfic, el que fèiem era documentar-nos en els llibres de tipografia que teníem a l’abast i mirar «com ho fa en Vallcorba», i només si no trobàvem solució al nostre problema ni en els teòrics ni en l’exemple pràctic d’en Vallcorba, consultàvem directament el savi tipògraf Josep Maria Pujol, també prematurament desaparegut. Naturalment, no sempre coincidíem al cent per cent amb la solució Vallcorba, però el que feia Vallcorba era sempre un punt de referència obligat. Era, i continua sent, el referent per antonomàsia.

Per acabar, m’agradaria assenyalar un tret que sempre vaig valorar molt de Jaume Vallcorba. Un editor exquisit i refinat com ell era, amic de personalitats molt destacades del món de les lletres i les arts, ens tractava als joves amb una gran consideració. Després de les classes de l’any 2002 que he esmentat, durant uns anys vaig tractar poc Vallcorba: com a becari vaig col·laborar amb ell en alguna vigilància d’examen, ell va ser membre del tribunal que va jutjar la meva tesina (va ser, fora de tres o quatre classes, el seu últim acte acadèmic abans de deixar la universitat), vaig ser un parell de cops a casa seva, i poc més. Però des del 2007, ja com a editor de Fragmenta, vaig tenir ocasió de tractar Vallcorba amb més assiduïtat. Va venir un dia a sopar a casa nostra, em vaig reunir amb ell al seu despatx diverses vegades, parlàvem per telèfon de tant en tant…, i sempre em vaig sentir tractat per ell amb una consideració extraordinària. I sé que no ho feia només amb mi. Li agradava molt parlar i escoltar-se, és cert, però puc donar fe que també sabia escoltar. En matèria religiosa, per exemple, les seves posicions eren probablement més tradicionals que les meves, però li agradava molt conèixer el meu punt de vista, i l’escoltava amb autèntic respecte. Recordo, per exemple, que l’endemà de l’elecció del nou papa vam parlar per telèfon no sé a propòsit de què, i em va acabar demanant una anàlisi d’urgència sobre els signes del nou pontificat, anàlisi que va escoltar amb gran atenció. Sospito, però, «ja que hi som», que Vallcorba era més de Ratzinger que de Bergoglio…

En un món intel·lectual on tants esnobs et perdonen la vida, la consideració amb què Vallcorba ens tractava als que érem molt més joves que ell constitueix per mi una autèntica lliçó d’humanitat. Una lliçó semblant a la que ens va donar el dia que, a classe, ens deia que ser editor també vol dir estar disposat a carregar caixes per anar a vendre llibres al poble més remot. Els confesso que de vegades, quan carrego caixes per a una presentació, m’imagino Jaume Vallcorba parlant al matí amb Imre Kertész i anant a la tarda a omplir el seu cotxe amb volums de Quaderns Crema o Acantilado, i m’envaeix aleshores una serenitat que penso que té a veure amb el sentiment d’una mena de reconciliació pràctica entre tasca intel·lectual i tasca manual. Potser és la humilitat dels autènticament grans. Una lliçó, una més, de Jaume Vallcorba.

Rafael Argullol, Josep M. Castellà, Ignasi Moreta, Javier Aparicio
Emilio Suárez de la Torre (Foto: Universitat Pompeu Fabra)

Intervenció pronunciada el dimarts 10 de febrer, a la sala de graus Albert Calsamiglia del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, en el curs de l'acte acadèmic en memòria del professor i editor Jaume Vallcorba. Va obrir l'acte Josep Maria Castellà, degà de la Facultat d’Humanitats de la UPF. A més de la meva intervenció, van intervenir en l'acte Javier Aparicio Maydeu, delegat de Cultura de la UPF; Rafael Argullol, catedràtic del Departament d’Humanitats de la UPF; i Emilio Suárez de la Torre, director del Departament d’Humanitats de la UPF. Va cloure l'acte Javier Aparicio en nom del rector de la UPF Jaume Casals.

(En castellà, aquí)
(Crònica de l'acte a la web de la UPF, aquí)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...