dimarts, 25 d’octubre de 2016

Quan l'editor et diu que no


Els autors no s’ho imaginen, però una de les tasques més enutjoses d’un editor és rebutjar manuscrits. Moltes propostes són de persones que, per l’editor, són desconegudes. L’editor hi fa una ullada i, si veu que allò no és per ell, contesta amb una resposta tipus d’aquestes que irriten tant els autors, però que són inevitables: si una editorial petita com Fragmenta rebutja més de cent propostes cada any, aquests cent correus electrònics no es poden personalitzar gaire. El problema no és, però, donar resposta a aquelles propostes que de seguida veus que no pots acollir. El problema rau en aquelles propostes que un vol estudiar perquè d’entrada no li semblen descartables, però necessita temps per fer-ho. Un temps del qual no disposa. I passa que quan a un autor li dius: «Dóna’m temps, que ho estudio», automàticament li estàs generant una expectativa. Si després d’unes setmanes o mesos d’espera la resposta és negativa, l’autor se sent defraudat. Per això m’has fet esperar? Per dir-me que no?

De vegades et trobes havent de dir que no a autors amics. O a persones la feina de les quals coneixes i valores. A persones a qui fins i tot ja has publicat amb anterioritat. I no els pots contestar amb una resposta tipus. S’ofendrien, i amb raó. Quan aquestes persones et fan una proposta, si en el primer moment ja veus que allò no ho publicaràs i ho dius a l’acte amb un argument plausible, la cosa encara resulta suportable. El drama ve quan a aquesta persona li dius que ho has d’estudiar, perquè realment necessites un temps per valorar la proposta. I trigues. Trigues perquè no pots deixar tot el que estàs fent cada cop que t’arriba una proposta interessant. I el dia que trobes el temps necessari per estudiar la proposta i t’adones que li has de dir que no, aleshores et pots trobar que la persona s’ho prengui malament.

I busques la manera d’evitar el desastre. Si respons amb laconisme, el risc d’ofendre l’autor és important. Però si detalles gaire les raons de la negativa, el risc augmenta encara més. El llibre potser no és gaire bo, potser no t’agrada, o potser simplement no el veus del tot clar. Pots estar equivocat, però tu ets l’editor i tu decideixes per què apostes i per què no, i pot ser que no vulguis apostar per aquella proposta, que no la trobis amb prou qualitat o interès. Però som en un terreny subjectiu i relliscós. ¿Qui et mana fer de jutge? L’autor no t’ha demanat una crítica literària, sinó una aposta editorial. Per això la resposta sempre s’orienta a l’«encaix» de l’obra en el programa editorial del moment. Els autors ho blasmen, això de l’«encaix», però haurien d’entendre que és la manera de dir-li a l’autor: el problema no és teu, el problema no és la qualitat de la teva proposta, que no sóc qui per jutjar ni m’has demanat que ho faci; el problema és meu, que no disposo del lloc adient per a una obra com la teva. Apel·lar a l’«encaix» és la manera de carregar amb la responsabilitat de la negativa sense emetre un judici crític sobre l’obra.

De vegades, l’editor es troba dient-li que no a un autor a qui ha publicat algun llibre en el passat. Si l’obra anterior era bona, ¿per què em rebutgen ara aquesta proposta? Si ahir era bo, avui també ho sóc… Doncs no necessàriament! Quantes obres mestres d’un autor han anat seguides de textos mediocres! I, d’altra banda, si una editorial es vol mantenir dins uns límits determinats i anar incorporant noves veus, per força no podrà seguir el ritme de producció de tots els seus autors.

Rebutjar un determinat text d’assaig pot resultar dolorós, però sempre és possible al·legar que la temàtica no la consideres del teu interès com a editor, que l’enfocament adoptat no és aquell pel qual apostes, que no et veus capaç de trobar públic lector per a aquell llibre… A Fragmenta, per exemple, hem rebutjat molts textos testimonials (memòries, dietaris…), perquè no és el model de text que volem prioritzar. I això es pot explicar. Com pots explicar-li a un autor que no li publiquis un text apologètic si ets una editorial aconfessional. O com li pots explicar que una obra és massa especialitzada i, en conseqüència, minoritària. L’autor et voldrà entendre o no, però ho pots explicar. Però en el camp de la literatura de creació la cosa és més difícil, perquè en una novel·la, un conte o una il·lustració hi veus talent o no l’hi veus, i això ja és molt més difícil de transmetre. ¿Com ho ha de fer, un editor, per dir-li a l’autor d’un text de ficció que la història que ha creat no la troba prou bona? ¿Com li diu a un artista que les seves il·lustracions no li agraden? I sobretot: ¿com ho diu a aquell autor o il·lustrador a qui no pot enviar una resposta tipus? ¿Com t’ho fas per no ferir l’amor propi de ningú? ¿Per no donar lliçons? ¿Per no ofendre?

Jaume Vallcorba ens va dir fa molts anys, a Inês Castel-Branco i a mi, que no publiquéssim cap llibre per compromís. Que fer-ho era autoenganyar-se i enganyar el lector. Amb els anys, m’he anat adonant de l’encert d’aquell consell. L’editor només pot tenir un compromís: amb l’exigència, amb la qualitat, amb el rigor. És a dir: un compromís de servei al lector.


I, tanmateix, quan un autor ha posat il·lusió i esforços (de vegades, mesos o anys de feina) en una obra i li dius que no, hi patirà. El que l’autor sovint no sap és que l’editor, quan li diu que no, n’és conscient i també ho passa malament.

dimarts, 31 de maig de 2016

Llibres i rotació: trinxar o no trinxar

És un debat recurrent. La llei permet a les editorials destruir estocs de llibres tres anys després de la seva edició. Algunes editorials, en conseqüència, emprenen la destrucció d’exemplars quan han passat exactament 36 mesos des del seu llançament. Els autors reben aleshores una carta glacial on entre eufemismes i justificacions se’ls notifica la destrucció dels seus llibres. La major part aguanten el cop estoicament, en silenci, sabedors que el seu mal no vol soroll: els èxits de vendes no es trinxen. De tant en tant, algun autor trenca el silenci i decideix donar publicitat al seu disgust. I aleshores vénen els escarafalls: tots ens esquincem les vestidures, reneguem dels malvats editors i maleïm la dictadura del capital. Quan ens cansem d’esquinçar-nos les vestidures, de renegar dels malvats editors i de maleir la dictadura del capital, tornem a les nostres coses fins que un any més tard un altre escriptor torna a obrir el debat. I així anem fent…

Qui això escriu és un petit editor que està pagant entre 3,25 i 4,5 euros per palet al mes pel magatzem dels seus estocs editorials. Entre aquests estocs hi ha llibres que en els últims cinc anys no han tingut cap moviment: amb els exemplars que en té el distribuïdor n’hi ha de sobres per alimentar el mercat durant anys. La política de Fragmenta Editorial és, tanmateix, no destruir exemplars no defectuosos. No n’hem destruït ni un en els nou anys que fa que existim. Entenem que és un servei a la cultura garantir que els llibres continuïn al mercat quan ja no són novetat. La destrucció de llibres xoca amb el necessari respecte a l’autor, a la societat que ha subvencionat el llibre (si és el cas) i als destinataris de la tasca editorial (el públic lector). I, tanmateix, no trinxar té uns costos, uns costos que els editors que hem decidit no trinxar llibres estem assumint en exclusiva. I el resultat de carregar aquests costos a les espatlles dels editors sense cap mena de contrapartida dóna un resultat previsible: els editors que prioritzen el servei a la cultura es desdineren per no trinxar, i els que prioritzen el compte de resultats, trinxen. Jo estic ara entre els primers, però no tinc vocació d’heroi i també he de fer quadrar el compte de resultats de l’empresa que administro. Potser arribarà un dia en què no trinxar els llibres més antics serà un luxe que no em podré permetre. En lloc de fer tants escarafalls, doncs, ¿no caldria buscar la manera de descarregar els editors d’aquesta responsabilitat exclusiva?

El problema de la descatalogació de llibres s’ha de posar en relació amb la tendència creixent de la cadena del llibre i del públic lector a prioritzar les novetats i preterir el llibre de fons. Fa temps que les llibreries han deixat de ser espais amb prestatgeries carregades de llibres fins al sostre. La novetat s’imposa. Els llibreters ho justifiquen defensant un model de llibreria com a lloc on «passen coses» i no només on «es venen productes». Les llibreries avui no volen ser magatzems de llibres, sinó centres culturals que exerceixen de prescriptors. És un plantejament que d’entrada comparteixo, però em reca el llençol que hem perdut en aquesta bugada: el llibre de fons!

Fa uns anys, l’Institut Català de les Empreses Culturals (aleshores de les Indústries Culturals) convocava uns ajuts a la promoció, uns ajuts que permetien concorre-hi amb propostes de promoció que no excloïen el llibre de fons. Avui, aquests ajuts han desaparegut, substituïts pel fet que els ajuts reintegrables a l’edició poden incloure despeses de promoció. Però esclar: els ajuts a l’edició són ajuts a novetats. Per tant, ja no hi ha ajuts a la promoció de llibres que no siguin novetat. A la premsa també li costa molt, moltíssim, referir-se a llibres que no siguin novetat. El que fa per exemple Ramon Colom a Millennium, que és exhibir llibres dels autors que convida encara que no siguin novetats, és un acte gairebé extravagant en els mitjans de comunicació. El que no és novetat no existeix.

Des de Fragmenta en alguna ocasió hem organitzat algun acte vinculat a un llibre que no és novetat. La resposta acostuma a ser decebedora. La gent que ve a un acte relacionat amb un llibre que va sortir fa uns anys, ¿disposa ja d’aquell llibre? ¿Tothom l’ha llegit ja? En absolut. ¿El llibre està desactualitzat? En absolut. El llibre ni el té tothom a qui li interessa ni ha deixat de tenir interès, però el seu públic potencial es resisteix a comprar-lo: no és novetat.

I, tanmateix, seguim havent de comprar llibres de fons. I més d'un cop m'he trobat amb la dificultat de trobar al mercat llibres de fons de fa deu, quinze, vint anys, que s'han descatalogat no per exhauriment natural, sinó per destrucció d'estocs.

No volem que les editorials trinxin llibres, però ningú sembla gaire disposat a pagar la factura del magatzem. ¿Com ho resolem? Criticar els pèrfids editors serveix de poc. La solució idònia a llarg termini seria un canvi de mentalitat amb relació al llibre de fons, canvi en què s’hauria de comprometre tota la cadena del llibre: editors, distribuïdors, llibreters, periodistes, crítics i lectors. Però això probablement ens situa en la poesia de l’ideal. Si baixem a la prosa de la vida real, proposo un primer pas, factible i que no costa diners: les administracions públiques que concedeixen ajuts (fonamentalment la Dirección General del Libro del Ministerio de Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya) podrien prioritzar, a l’hora de concedir ajuts, les editorials que no descataloguen els seus llibres. És una qüestió de bona gestió: «¿Vols ajuts per publicar? No destrueixis els llibres que has publicat fins ara i per als quals et vaig ajudar abans d’ahir!» Deu punts addicionals en prioritzar les sol·licituds per a les propostes d’edició que presentin les editorials que no trinxen poden ser un bon incentiu econòmic per perseverar. Brindo gratuïtament aquesta idea als responsables de les polítiques públiques de suport a l’edició de llibres. Que s’obri el debat!


Publicat a Núvol (31-5-2016)

dilluns, 18 de gener de 2016

I ara, ¿què en farem, de la Sagrada Família?

Façana de la Passió de la Sagrada Família, de Josep Maria Subirachs


Llegeixo a l'ARA que l'arquebisbat de Barcelona ha prohibit a mossèn Lluís Bonet conduir visites espirituals a la Sagrada Família.

No conec personalment mossèn Lluís Bonet. Sé que fa molts anys que és el rector de la parròquia que hi ha a la cripta de la basílica, i em consta el seu entusiasme per tot el que fa referència al temple de Gaudí, entusiasme reforçat sens dubte pels vincles de la seva família amb el temple. Em sembla que si hi ha algú que pastoralment té alguna cosa a fer a la Sagrada Família és mossèn Lluís Bonet. Un dels últims cops que he estat a la Sagrada Família (no recordo si va ser quan hi vaig acompanyar la psicoanalista Marie Balmary o quan hi vaig dur l'egiptòleg Jan Assmann) el vaig veure mostrant-la a un grup de fidels. Ho vaig trobar la cosa més normal del món. Gairebé una obvietat. Ara, el bisbat li prohibeix continuar-ho fent.

La notícia és, però, coherent amb la política de l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach a la Sagrada Família. Al gener del 2011, pocs dies després de la consagració del temple per Benet XVI, vaig publicar aquest article a Foc Nou:
Sobre la basílica de la Sagrada Família s’han dit moltes coses. Se’ns ha parlat de la fe de Gaudí. De la simbologia de cada pedra. De l’atri dels gentils. Dels retaules oberts a la ciutat. De la consagració. Del papa. De les monges de l’altar. De tot i de res. Però ningú no s’enfronta a la pregunta clau: i ara, ¿què en farem?
¿Què farem de la Sagrada Família? Se suposa que l’Església no construeix parcs temàtics, sinó esglésies. Se suposa que la solemne consagració papal es feia per remarcar el caràcter religiós de la construcció, no pas ad maiorem gloriam de l’arquebisbe de torn. Se suposa que tots els esforços que han fet nombroses generacions de catalans i japonesos per alçar la basílica tenen alguna cosa a veure amb les necessitats pastorals de la ciutat. ¿O no? 
De moment, l’únic que sabem és que la consagració no ha canviat res. La parròquia de la Sagrada Família continua estant amagada a la cripta, amb una dinàmica independent de la nau, que no en depèn. La Sagrada Família en si no és una parròquia, i per tant no té rector ni comunitat. Però tampoc no és una catedral, i per tant no té canonges. Però és que sembla que ni tan sols no sigui una església, perquè no té horari de misses. ¿Què és, pastoralment parlant, la Sagrada Família? ¿Quin projecte eclesial hi ha al darrere? ¿Què en farem, a partir d’ara? ¿Per què l’hem consagrada? ¿Per què la volem, més enllà d’atraure el turisme de postal?  
Simptomàticament, la web oficial de la Sagrada Família (www.sagradafamilia.cat) només parla de tarifes, visites guiades, donatius, serveis educatius, Gaudí, història, simbologia, arquitectura… La pastoral no existeix. Ni en projecte. També molt simptomàticament, en l’última versió (actualitzada el 17-12-2010) de la Guia de l’Església disponible a la web de l’arquebisbat la basílica de la Sagrada Família no existeix. Literalment: no existeix. És evident que la Sagrada Família constitueix en si mateixa un enorme esdeveniment cultural, però no cultual. Em pregunto si “para este viaje hacían falta tantas alforjas”.

No vaig ser l'únic a criticar aquesta situació. El pare Hilari Raguer va escriure amb maldat montserratina que el temple expiatori havia sigut convertit en un temple recaptatori. El cas és que han passat 5 anys des d'aquestes crítiques, però la falta de projecte pastoral a la Sagrada Família no ha fet sinó consolidar-se. El cardenal Lluís Martínez Sistach ha boicotejat sistemàticament la major part d'iniciatives i propostes que tant des del mateix patronat com des d'altres instàncies eclesials i des de la societat civil s'han fet per dotar el temple de continguts que vagin més enllà del que es fa actualment, que no és més que l'explotació d'un parc temàtic. No sabem què farà el nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, que certament té ara l'oportunitat de canviar les coses.

Algú pot pensar que això és una qüestió irrellevant, una qüestió interna dels catòlics. No és cert. El cristianisme existeix per aportar alguna cosa a la humanitat. Per recordar-nos que no som només cèl·lules en moviment. Si li hem permès a l'Església catòlica modificar l'sky line de la ciutat, ho hem fet perquè li hem reconegut una capacitat per generar espais que afavoreixin el cultiu de l'espiritualitat. No perquè ens converteixi la ciutat en un parc temàtic. L'Església, amb la Sagrada Família, ha perdut el nord.


Reproduït a Núvol.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...